Biennal de Venècia 2015: Transfiguració

De cos històric a cos mític: una nit del rodatge de “Singularity” posa de manifest les estratègies d’un mètode personal que no sabem cap on ens mourà. L’Artur Tort ja és darrere la càmera. Mira a través de l’objectiu, aixeca el cap, arruga les celles, s’enduu la mà al front, pren distància, torna. S’han de moure les cortines, diu. Les col·loca bé i, tot seguit, ajusta la graduació del dedolight. En Miquelet, l’altre càmera, s’està quiet observant la pantalla, a la gatzoneta. És de nit –tot just acabem de sopar–, fa força fred, som en un saló ampli amb dos finestrals. Al centre del saló, una taula amb unes estovalles de vellut color bordeus. Al damunt, una safata amb ampolles d’alcohol antigues, tipus anys vint o trenta. La Maria, que mai ha fet d’actriu, es mossega les ungles davant la finestra. A l’altre costat, al pati exterior, l’Eliseu Huertas, vestit amb una granota de treball blava i un barret vermell que contrasta enèrgicament amb les cortines de vellut verd i que, al mateix temps, accentua la blancor de la seva barba de xaman, parla animadament amb en Lluís Serrat, el famós Sanxini, que se’l mira entre absent i desconcertat. Lluís Carbó, Gigi, s’està dempeus en un racó, amb les mans a les butxaques, un pèl capcot però elegant –distretament elegant–, sense dir res. Aquest vespre l’Albert Serra ha dit que volia filmar com entraven la nova barra de bar al saló. L’ha portada avui de Barcelona l’Eliseu amb la furgoneta de l’equip, acompanyat de la senyora Rosa, la seva mare, que té més de vuitanta anys. Com que ha estat una tarda intensa de rodatge –amb una escena que crec que serà memorable entre l’Imma Merino, la Maria i la Irene, i un esplèndid Albert Serra tensant les emocions dels actors– quasi tothom se n’ha anat a dormir aviat i ara en som pocs: a més dels càmeres i els actors citats, només quedem a la sala l’Ariadna Ribas i jo, que ens ho mirem tot tranquil·lament des de la cadira, i el director, que, després de donar unes quantes indicacions al personal, ha vingut a seure al nostre costat, una mica allunyat. La idea és fer entrar la barra de bar per un dels finestrals. Tot i que la porta principal de la casa és prou gran, resulta més pràctic fer-ho així, directament pel pati. La Maria s’apropa a la finestra amb intenció d’obrir-la, el director demana silenci. No diu acció però tothom sap que l’acció ja ha començat. No hi ha contrasenyes que separin la realitat de la ficció. Enmig de la quietud expectant, mentre en Sanxini i l’Eliseu traslladen laboriosament la barra de bar a l’interior del saló, em travessa un pensament divertit (o és una sensació?): que jo també m’estic desplaçant amb ells, que la peça sencera s’està movent cap a algun lloc. Però cap a on?. A la imatge, rodatge de Singularity d'Albert Serra.