Biennal de Venècia 2015: Okwui Enwezor, comissari

Okwui Enwezor és crític d’art, comissari i escriptor de nacionalitat nord-americana i nascut a Nigèria el 1963. Resideix entre Nova York i San Francisco. Des del 2011 és director de la Haus der Kunst de Munic. Ha estat director artístic de diversos certàmens internacionals d’art, com ara la segona Biennal Internacional de Johannesburg (1997), la XI Documenta de Kassel (1998), la Triennal de París del 2002, la 7a Biennal de Guang-ju (Corea) o la Biennal de Sevilla en l’edició del 2005. Professor d’història de l’art a les universitats de Columbia, Pittsburg o Illinois, ha comissariat diferents exposicions internacionals, entre les quals destaquen la dedicada a David Goldblatt: Fiftyoneyears, al Macba de Barcelona (2001), o Archive Fever: Uses of document in Contemporary Art (2008), a l’International Center of Photography de Nova York. Una de les constants de la Biennal de Venècia ha estat la seva capacitat per saber reciclar-se i ressituar-se en la primera línia de l’art contemporani internacional. Amb periodicitat certament irregular, l’organització ha renascut de les cendres amb esdeveniments radiants, contenedors dels eixos que s’esperen de la biennal més antiga del planeta: risc experimental, transversalitat vital, gestió endreçada de la multiculturalitat i participació, a través de les primeres firmes artístiques, en el debat cultural del fet contemporani. Recordem, així, les biennals de Harald Szeeman (1999, 2001), del tàndem Rosa Martínez-María de Corral (2005) o la de la darrera edició: el Palazzo Enciclopedico de Massimo Gioni, una de les més concorregudes. La biennal d’enguany està cridada a reivindicar-se com una de les històriques, una sensació que hem tingut davant la presentació del seu comissari, el nigerià Okwui Enwezor. Ens convoca a principis de març als Giardini per explicar-nos la intuïció final de la seva aposta veneciana, la qual portarà per títol All the World’s Futures, i que tindrà la participació de més de 166 artistes i de 53 països de l’òrbita internacional. “Vivim uns temps increïbles”, comença dient Enwezor. “De fet, des dels orígens de la biennal –que ressegueix els decennis centrals de la modernitat– que vivim uns temps increïbles. Increïbles, però, en el sentit de vertigen, d’acceleració històrica, de construcció utòpica del temps i de l’espai. Una increïbilitat [sic] que ens és inherent com a espècie, i darrere de la qual anem deixant runes, conflictes, violència, angoixa, barbàrie. És des d’aquests residus que m’agradaria afrontar la nova Biennal de Venècia”, conclou d’una manera tallant el comissari nigerià. “Podem frenar per unes setmanes la tempesta del progrés i aturar-nos davant les catàstrofes i conflictes que ens interpel·len com a humans?”, es demana Enwezor. La inspiració de la seva inquietud existencial emana de l’Angelus Novus de Paul Klee, que presideix cerimonialment la sala de conferències de la biennale. L’àngel de la història, com va ser reivindicat per Benjamin, que voldria aturar-se a contemplar les ruïnes del passat, les quals voldria recompondre, però que els vents huracanats del progrés s’enduen cap als paradisos artificials del futur. “L’àngel que reconeix en una humanitat que s’acredita en la destrucció”, com recordava el malaurat pensador alemany. Enwezor vol concebre, així, la biennal com un mirador de les fractures i crisis en el si de la modernitat. “Per recrear la idea transitiva de residu hem d’entrar en l’esperit del unbuilding (desconstruir) i del unnmaking (desfer). Aquesta és l’actitud que he volgut infondre als artistes participants en la biennal.” Sota l’òrbita benjaminiana se succeiran, així, al Pavelló Central, obres d’artistes reconeguts i vius, molts dels quals hi participaran amb obra inèdita. Fabio Mauri hi interpretarà les paraules ardents de Pier Paolo Pasolini sobre el conflicte de Guinea-Bissau, del 1962, contra el colonialisme portuguès. Andreas Gursky hi presentarà una sèrie de fotografies que capten una sessió a la Borsa de Chicago (Board of Trade, 1999), que contraria el pensament d’Eisenstein, que manifestava que el capitalisme era tan bast i esquiu que no es podia representar en una sola imatge. Hans Haacke hi presentarà una Antology of Polls (1969-2015), un recull d’escrits i notes deixades per visitants a les exposicions d’art realitzades en moments políticament encesos de la història. A l’Arsenale es presentarà una suite de neons de Bruce Nauman amb les paraules que identifica amb la idea de conflicte des del 1973: Hate, War, Violence, Death. Guillermo Calzadilla, amb Jennifer Allora, hi cantarà el Paradís perdut de Milton a In the Midst of Things. Tània Bruguera hi presentarà accions performàtiques censurades per les autoritats cubanes, i Chantal Ackerman, a Now, farà una denúncia contra la sequera del planeta, en una obra complementària al treball de Christian Boltansky sobre el desert xilè. Però el treball amb les grans firmes no serà l’aportació més notable d’Enwezor al certamen. Avesat a la mirada arxivística, el comissari ha bussejat en el passat de la biennal per trobar fonts d’inspiració per a les seves altres singulars iniciatives. Vol una biennal decididament política, i confessa la seva admiració per la biennal del 1974, dedicada al Xile de Salvador Allende, assassinat l’any precedent per la dictadura de Pinochet. Aquella biennal, organitzada per Carlo Rippa di Meana, fou històrica i agosarada en els plantejaments: “Totes les arts de la contemporaneïtat –recorda amb admiració el comissari–, muralisme, dansa, cinema, performances, música, arts escèniques... sortien per primer cop dels Giardini i s’obrien a la ciutat. Així mateix, estudiants, intel·lectuals vinguts d’arreu del món, associacions del sector cultural i de les arts en general van ser convocats aquell estiu per discutir el lloc i la funció de l’art en el si del món i de la societat.” Així, continua Enwezor, “la biennal d’aquest 2015 respirarà el mateix esperit, que es materialitzarà a l’eix del pavelló central en el que anomeno l’Arena: un parlament i oratori de les arts on es llegiran, es debatran i s’interpretaran diàriament els tres volums d’El Capital de Karl Marx.” Les arts, la música, el pensament, la filosofia més desconegudes i experimentals treballaran al voltant de la revisió del capitalisme, identificat per Enwezor com un dels fenòmens principals de conflicte i debat en l’art i el pensament contemporanis. “El capital com una de les preocupacions del món: la mercantilització de l’art i la cultura, el debilitament del contracte social.” Cal viatjar a les arrels del conflicte per trobar una solució sòlida de futur. I cal fer-ho des de la paraula, un dels principals interessos artístics d’Enwezor: la paraula musicada, pintada, llegida, per part d’artistes i col·lectius inèdits i trencadors. “¿De quina manera artistes, filòsofs, coreògrafs, a través d’imatges, gestos, paraules... poden recollir públics en l’acte d’escoltar, parlar, reaccionar per donar sentit als conflictes del nostre temps?”, conclou Enwezor el seu statement.