Les gelosies d'Àlex de Fluvià

Record "in memoriam" per un bon amic que ens ha deixat als 49 anys D’entre les infinites maneres que hi ha de ser artista, Àlex de Fluvià (Barcelona, 1966-2015) escollí aquella sensibilitat que dóna viatjar. Aprengué el que calia aprendre si hom vol exercitar-se en determinades pràctiques expressives; després no oblidà que en l’actualitat, per a un artista, parlar anglès és quelcom tan substancial com la pròpia expressió i, per arrodonir-ho tot, s’entusiasmà per la música i, d’entre les diferents possibilitats, optà per la música lliure, aquella que tot seguint el que està establert tanmateix permet expressar el que hom sent, vol, desitja o li complau; l’Àlex optà pel jazz, del qual fou un saxofonista; un instrument que, els que l’han adoptat, saben que és un dels que permeten, dins d’una gamma reduïda, extreure la sinceritat que, amb altres possibilitats, no hi hauria manera d’obtenir si hom no fos un gran expert. Ah!, entre les maneres del jazz, entengué que no hauria de ser un solista, sinó formar part d’un conjunt, que és allò a què t’obliga i t’impulsa el fet de sentir-te sol i la necessitat d’anar acompanyat. L’Àlex, quan es va decidir a viatjar des de la perspectiva que volia ser artista, expressar el que veia tal com ho sentia, va verificar tot seguit que en la modernitat, més que els apunts de dibuix o dels tacats, el que fa fefaent la visió activa i la reté per a la posterior memòria és la fotografia. A Nova York, quin lloc d’elit!, va estudiar aquest mitjà de captar i retenir. Amb aquelles imatges a la mà i el que veia al carrer, el collage, el pastitx, la barreja, el conglomerat li sorgiren tot seguit. Després, quan va anar als països musulmans, prengué consciència que hi ha una altra manera d’expressar-se sobre l’entorn i que una d’aquestes és la cal·ligrafia, que pot ser la transcripció única de la ment, la gorja i les pulsions nervioses de l’expressió: la cal·ligrafia com a valor expressiu se li féu evident. Un altre element cal afegir, entre el cúmul de circumstàncies que l’Àlex adoptà per assolir l’expressió directa i personal que cercava: va viatjar al Japó i allí va aprendre la necessària agilitat executiva  necessària perquè el traç cal·ligràfic ensems que contar, que narrar, assoleixi la bellesa de la presència; és la cal·ligrafia japonesa (imitació dels impulsos vitals), el domini del traç, la que donà a la seva mà aquella gràcia que el que traça el cos sigui ensems narració i emoció. És de tot plegat que sorgí l’entramat, aquella barreja indestriable d’unes coses amb les altres que fa que, a través de totes elles, s’arribi a captar, a veure què pot ser el món: la gran troballa de la gelosia, aquell veure des de la privacitat el que és públic. La gelosia és una trama que invita a crear històries amb els elements que la componen. En el cas de l’Àlex de Fluvià, aquesta trama embolcallarà el pastitx d’informació, les imatges, la gestualitat d’escollir i estripar els elements participants, que determinarà la seva obra pictòrica: lluent, cridanera, atractiva, misteriosa... Així ho ha entès el mercat de l’art, que des dels Estats Units, passant per Dubai, fins al Japó, s’ha emmirallat  amb aquesta obra que atrau i comunica a l’ensems. A la imatge, Àlex de Fluvià. Va ser l’autor de la portada d’un número significatiu en la trajectòria de la revista Bonart, el 150 (abril del 2012).