Carlos Pazos, un resident d'ara fa 25 anys a Piramidon

Deia Walter Benjamin que tota passió –i, sobretot, la del col·leccionista– s’afronta amb el caos, i que la bogeria de la col·lecció fa el caos dels records. L’instant, el gest intuïtiu que determina amb fermesa qualsevol elecció, s’esvaeix fugaçment deixant pas al pòsit de la memòria. Així, els objectes compilats esdevenen traços d’un temps passat que prenen significació, també, en contacte amb el col·leccionista, d’una manera gairebé atzarosa. Però adquireixen una aparença endreçada, potser a causa d’una posterior manifestació de la voluntat de sistematització. El col·leccionisme pot inventariar obres d’art. L’art, però, també pot sorgir de l’esforç de compilació, i és aquí on podríem incloure la creació de Carlos Pazos (Barcelona, 1949). La seva producció no amaga un treball obsessiu de furga entre materials, fòtils, curiositats, artificis..., fins a quadres d’altres artistes –no és inevitable, per a l’artista, inspirar-se en els mestres precedents?–. La seva col·lecció, però, desjerarquitza els objectes i els sotmet a un procés de reelaboració per construir una narració visual que, sovint, arrenca el somriure de l’espectador. Certament, bona part dels elements que integren les seves construccions híbrides assentades als marges de les categories establertes –l’art conceptual, el pop– desprenen, malgrat una voluntat exhibicionista, la determinació, per part de l’artista, de definir-se en el marc d’una estètica del silenci i la poètica del buit. En aquest context d’impossibilitats expressives, Pazos s’oculta rere una nova identitat –“cada dia intento vestir-me amb una roba diferent per sortir a actuar”–, la qual el converteix a si mateix en objecte artístic per a transgredir, finalment, les dinàmiques del mercat de l’art. Allunyat dels processos artístics més convencionals que encoratgen l’artista a esdevenir subjecte replegat en si mateix, Pazos projecta l’obra d’art en un trànsit constant de causalitats i casualitats que componen, com ell mateix diu, “souvenirs del record”. Trobats en el transcórrer d’un passeig quotidià, els objectes, en la seva majoria d’aparença banal, són dipositats en un gran magatzem de veus silenciades en espera de poder constituir-se en obra d’art. Els retalls, els peluixos, les postals, les màquines..., els , tal com els anomena l’artista, condicionen la nostra actitud, ja que com a elements recognoscibles estem abocats, sense condescendència, a implicar-nos-hi èticament i moral, perquè en ells rau la verificació de qui som i què fem. Enguany, el Centre d’Art Contemporani Piramidon celebra el 25è aniversari i ho fa amb un seguit de propostes expositives entre les quals hem volgut destacar l’exposició dedicada a Carlos Pazos, artista resident entre la dècada dels 90 i el 2000, que s’hi pot veure del 28 d’abril al 28 de juny. A la imatge, Maternidados de Carlos Pazos.