A Ramon Catafau Vidal

Un dels treballs de l’artista jove, és el de visitar galeries d’art, per trobar les qui li representin i li venguin la seva obra. Jo, el 1968, a Tarragona estant, anava donant pals de cec, com tots els artistes joves, i algú em va parlar d’una galeria a Vilanova, que ho estava petant. Era la galeria Catafau, sense pensar-m’ho dos cops vaig agafar el tren i men'hi vaig anar. La galeria, no era gaire gran, em va rebre un senyor més aviat baixet, gros i amb bigoti: Era en Ramón Catafau, va quedar encantat amb els treballs que li vaig portar, que ja van restar a la galeria. Era un personatge viu i tafaner, em va presentar a la seva senyora, una noia valenciana de bandera, la Rosario. Tenien una filla que es deia Gessamí, em va fer gràcia el nom, per què llavors no era gens usual, posar-li a una criatura un nom que no estès en el santoral, normes de la tradició. Vàrem fer algunes exposicions a la galeria de Vilanova, i en Ramon anava venent-me algunes obres, petits formats, dibuixos, que en l'actualitat estan en mans dels col·leccionistes que els van adquirir. Un bon dia em va dir que obria galeria a Sitges, i volia fer una exposició meva. La nova galeria es va dir Catafau2, i era a sobre de la Pizzeria del Cap de la Vila, on en l'actualitat hi ha el “Janio's”. En la inauguració de la meva mostra, vaig conèixer una parella, francesa ella i americà ell, Antoinette i Milo, que em van oferir ocupar un dels seus apartaments, durant l’hivern,. Així és com vaig arribar a la bella vila marinera, i m’hi vaig quedar. A les recents amistats cal afegir-hi a Santi Pérez, que no feia gaire havia obert la Pizzeria, i la seva esposa Marta Camps. En Ramon volia que li fes una col·lecció de dibuixos eròtics, i em va passar un llibre (clandestí) del Marquès de Sade, i també em va passar diverses sessions de pel·lícules pornogràfiques en blanc i negre, que francament no em van agradar gens. Però bé, d’allí va sortir una bona col·lecció de dibuixos eròtics en els quals ell era un dels personatges. Després, malgrat que tothom hi estava en contra, ell també, jo me’n vaig anar a exposar a Barcelona, i va ser un èxit. Això ens va distanciar una mica, però al cap de poc temps em va proposar de fer una exposició al Drugstore de Passeig de Gràcia. En aquells anys cal dir que era el centre de tots els noctàmbuls de Barcelona, entre altres coses, per què no tancava en tota la nit. Després va obrir galeria a Barcelona “Art-Nou Signe”. La de Vilanova, ja l'havia tancat, i la de Sitges, va durar fins a finals de l’estiu. A Art-Nou Signe, hi vaig exposar una col·lecció de treballs sobre els “Nocturns” de Chopin. Jo, després de la meva primera exposició a l’Ateneu Barcelonès, en vaig preparar una altra en homenatge a Federico García Lorca. La Diputació de Barcelona, va adquirir la col·lecció de pintura, que durant molt de temps va estar penjada a les dependències de l’Institut del Teatre. Amb els diners que vaig cobrar, vaig llogar el taller que durant uns quants anys vaig tindre a les golfes del Carrer d’en Bosch de Sitges. En Ramon venia sovint, gaudia com un cabrit remenant carpetes, i comprant-me a l’engròs, dibuixos i dibuixets i algunes teles, moltes d’elles inacabades, inclús sense signar, que van anar formant part de la seva, ja considerable col·lecció, a la quan també s’hi sumaven obres d’altres artistes, llibres eròtics i andròmines comprades als encants amb la promesa de ser possibles obres d’art. Quan jo me’n vaig anar a viure a Barcelona, en Ramon em va ajudar en l'adquisició dels electrodomèstics , doncs llavors portava una empresa de regals d’empresa, i tenia a l’abast ofertes diverses de les quals en vaig poder treure profit. En Ramon era un romàntic de temps passats, i en alguns moments vaig arribar a pensar que en realitat, no vivia en la època que li pertocava, sinó que la seva evasió, el convertia en un personatge del modernisme, decadent, sí, però a totes hores viu. Es va separar de Rosario, i es va tornar a casar amb Elvira Pané, amb qui va tindre un fill, en Jaume. Quan jo vivia a Madrid, cada cop que anava a Barcelona, els passava a veure. Llavors tenien una llibreria prop de casa seva, i la regentaven entre tots dos, per cert amb molta gràcia. Mai no podré oblidar el magatzem d’aquella llibreria que era molt, però molt més gran que el públic podia arribar a pensar. Allí vaig organitzar tota la premsa quan vaig arribar de Tànger. Semblava la casa del terror. Era ple de coses, piles de cartolines, caixes i vés a saber que, tant que quasi es feia impossible circular sense ensopegar. Mai no vaig poder entendre com en Ramon s’hi podia aclarir, però era el seu caos. A l’altell de sobre la llibreria hi tenia tota l'obra que m’havia anat comprant, eren piles de dibuixos a sobre de les taules. De cop i volta tot el meu passat em va vindre a veure, i vaig restar col·lapsat, pràcticament no havia volgut vendre quasi res de tot el que m’havia anat adquirint. Ell i l'Elvira, també van regentar la Societat gastronòmica “Bon Profit”. A Ramon li agradava molt menjar i cuinar, menjar i cuinar i viceversa. S’hi feien grans àpats al “Bon Profit”. Jo hi vaig celebrar el sopar d’inauguració de la meva exposició a la Biblioteca de Catalunya, i un dinar de premsa quant preparàvem el premi “Estel de llibertat” pels “Lyon’s”-Club de Barcelona. En Ramon era feliç en aquell entorn, i no parava, semblava empès per una ventada que els altres només podien percebre a través d’ell. Després, va muntar un restaurant a la Granyena de Segarra, i em va convidar a anar-hi, no se quantes vegades, però jo no hi podia anar, tenia el restaurant plé d’obra meva, i el seu desig era que jo hi anés i restés allí una temporada, però els artistes, mai no som tan lliures com als altres els hi pugui semblar, i no vaig poder-hi anar. Aquí és on en Ramon va ensopegar. D’una manera o l'altra, sempre se n’havia anat sortint de les empreses que organitzava, però aquesta vegada, la cosa no va anar bé, i ell va anar entrant en una espiral que el va conduir a poc a poc cap a una perillosa depressió. La darrera vegada que ens vàrem veure, va ser a la inauguració de la meva exposició a la Galeria “Mar” de Barcelona. S’havia vestit per a la ocasió, duia vestit negre i bastó amb puny de plata. L’havien ajudat a vestir-se, gairebé empès, l'Elvira i en Jaume que el van acompanyar. Ell va estar fantàstic, anava d’una obra a l’altra empès per aquella ventada que el distingia de la resta dels convidats. Era ell imitant-se amb ell mateix. Sé que li va costar un gran esforç, molt per sobre de les seves possibilitats. Aquesta és la imatge que vull recordar, aquesta i la d'un dia que ens vàrem fer una sessió de fotografies amb máscares a la taula de billar del “Bon Profit”. Dibuix de Josep Maria Rosselló.