Biennal de Venècia 2015: Dalí, subjecte múltiple

Martí Manen, comissari del pavelló espanyol de la biennal de Venècia 2015, vol posar en escena la continuïtat del traç dalinià en allò que afecta el subjecte La controvertida figura de Salvador Dalí continua generant reflexions en els artistes contemporanis, la qual cosa posa en evidència la seva actualitat i la recuperació d’alguns aspectes anhistòrics de la seva personalitat. Personatge cool del seu temps, es va construir una imatge paral·lela a la de pintor, basada en la performativitat dels seus gestos, en la relació amb el mercat, els mitjans de comunicació, el cinema i la publicitat, i en l’ambigüitat de la seva identitat. Si Jeff Koons pot considerar-se un dels seguidors avida dolars del geni empordanès i Damien Hirst, un follower del discurs putrefacte dalinià, capaç de convertir la idea d’un crani podrit en un crani curull de diamants, amb la consegüent transformació alquímica que converteix “la merda en or”, Martí Manen, comissari del pavelló espanyol de la 56a Biennal de Venècia, vol posar en escena la continuïtat del traç dalinià en allò que afecta el subjecte. Creada, manipulada, falsejada, construïda, la imatge de Dalí respon a la creació d’un subjecte com a artefacte explosiu en la societat, sobretot aquella dels anys 60, que s’avança a altres construccions d’imatge pública, com poden ser avui Madonna o Lady Gaga. Per això, Manen ha encarregat tres propostes que mostren tres maneres de procedir en l’art contemporani i que pluralitzen el subjecte. La selecció ha recaigut en el tàndem Cabello/Carceller, en Francesc Ruiz i en Pepo Salazar, que porten una altra idea de Dalí a la Biennal de Venècia. Aquest Dalí que serveix de base és el Dalí de les paraules, de les entrevistes, rellegit ara per altres veus que s’hi enfronten des de nous discursos que vinculen el Dalí de vida pública i mediàtica al Dalí de vida íntima o privada, on pren rellevància l’enigma de la seva sensualitat/sexualitat. El subjecte Dalí respon a una construcció, a una voluntat manifesta d’escriure un personatge. La seva autobiografia, Vida secreta (1942), respon a la voluntat de crear un personatge fals, al límit del versemblant i al llindar d’una realitat de somni. Aquest relat biogràfic redobla la realitat tal com Dalí creava la imatge doble de les seves figures amb el mètode paranoicocrític. Una narració en què Dalí es glorifica com també ho fa en la seva pròpia publicació: el Dali News, que apareix als anys 40. El Pavelló d’Espanya de la 56a Biennal de Venècia veurà propostes sobre estratègies postmodernes de construcció del subjecte, a les quals sembla avançar-se Salvador Dalí. La flexibilitat de la identitat de què parla Judit Butler, que pot dur a una lectura feminista de Dalí, o bé el Dalí íntim que entronca amb la lectura de Dalí et moi, que fa Catherine Millet, amb una exhibició pública de la seva sexualitat, són registres diferents que porten fins a la complexitat de la imatge pública de Salvador Dalí. Una imatge contaminada del pensament científic del moment, com ara la física nuclear, la teoria de les catàstrofes, la relativitat de l’espai i el temps o la corba de l’ ADN. Instruments, tots, per vèncer la por manierista de la vermine i de les vanitas putrefactes barroques, noves crosses per aconseguir la immortalitat, o la glòria en la història de l’art, amb la frescor de la carn tendra que representen les madonnes de Rafael. Les propostes dels artistes triats van en la línia traçada per Martí Manen. I així Cabello/Carceller han elaborat un projecte entorn de la idea d’identitat, en el qual apliquen el pensament querr i fan un apropament crític a aspectes íntims de la vida de Dalí i de la seva sexualitat mitjançant una instal·lació basada en diversos elements materials i fílmics. L’artista Francesc Ruiz pren com a punt de partida el seu propi treball des del  còmic per crear una narrativa surrealista i sensual que es presentarà a l’interior del pavelló, però que també s’escamparà pels Giardini durant la primera setmana. En aquesta reflexió sobre la construcció del subjecte dalinià mitjançant el mitjà escrit i/o publicat, prendrà el Dali News com una de les participacions dalinianes destacades en aquesta construcció. Per últim, Pepo Salazar presenta una proposta a partir d’ un dels manifestos més polèmics de Dalí: Declaration of the Independence of the Imagination and the Rights of Man to His Own Madness (1939), redactat amb motiu de la negativa de la direcció de la World’s Fair of NewYork de fer erigir l’estàtua de la Venus de Boticelli amb cap de peix a l’exterior del pavelló Somni de Venus, creat pel mateix Dalí, imatge que encapçala aquest manifest. Una proposta engrescadora que rellegeix Dalí com a subjecte múltiple, fraccionat, en conflicte constant, però amb un llenguatge propi, fort i indestructible, que ha superat les barreres del temps i que marca un punt d’inflexió entre la modernitat i la postmodernitat. A les imatges, a dalt, Cabello/ Carceller. Suite Rivolta. An Aesthetic Proposal forn Action, 2011. HD vídeo, color. Cortesia d’Elba Benítez Gallery. A sota, Pepo Salazar.DoomSon. Fotografia.