El mal del Macba i les seves víctimes

Fa uns mesos vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un text que titulava Alguna cosa es mou al Macba. Allà mostrava la meva impressió que l’entrada de Valentín Roma començava a notar-se per diverses raons. En resum, em semblava que el museu, a partir de la direcció de Manolo Borja, havia fugit ben freqüentment del provincianisme amb l’estratègia més provinciana de totes: fer veure que els de fora (comissaris, estudiosos i artistes) són més bons que els autòctons. En canvi, en aquest nou –i curt– període, els d’aquí i els de fora començaven a jugar en igualtat de condicions. Feia la sensació que s’apostava per l’intercanvi, pel mestissatge de coneixements.

Tot ha estat un miratge, però. Els fets succeïts el mes de març passat han tornat el Macba al ridícul institucional que ja havíem percebut arran de les destitucions o dimissions dels dos primers directors, Daniel Giralt-Miracle i Miquel Molins. Però no ho dic per ells, ni per Bartomeu Marí, encara que bona part de la seva actuació ha estat errònia. Quan parlo de ridícul és perquè el problema del museu no és qui l’ha dirigit, ni tampoc aquestes successives destitucions o fugides de la Chus Martínez, el Carles Guerra, ara el Valentín Roma i el Paul B. Preciado.

No, el Macba va néixer amb un mal virginal, o amb molts mals que no pecats originals. El principal és aquesta relació aviciada amb tots aquests il·lustres burgesos de Barcelona que, en comptes de generositat, practiquen una mena de xantatge a la ciutat: una cosa és que ells comprin per a les seves col·leccions privades, i una altra de ben diferent és que vulguin que els seus gustos siguin els de tota una comunitat. Un altre mal original? La nul·la presència del sector que hi entén, el que molts cops treballa en institucions de fora, però que aquí ha de veure com quatre funcionaris i quatre polítics dirigeixen el nostre museu.

I el futur? Coi, que difícil! Em sembla que, ara per ara, tots són víctimes, llevat de les que, al meu entendre, ho haurien de ser de debò (sí, sí, em refereixo al senyor Rodés & Cia, i als representants de la Generalitat i de l’Ajuntament, que fan veure que ells no han fet mai res malament). Víctimes ho són tots, encara que uns hagin fet tot el que han pogut per convertir-s’hi: el Bartomeu Marí marxarà amb l’estigma d’haver censurat una obra; les primeres espases que volguessin aspirar a dirigir el centre s’ho pensaran dues vegades davant l’escàndol de la censura i les ingerències permanents del poder polític i el poder econòmic que es demostren en la institució; Roma i Preciado són víctimes, i potser més que d’altres, perquè han estat inversemblantment despatxats per haver fet la feina per la qual havien estat contractats; els treballadors del Macba són víctimes perquè han hagut d’assistir astorats a tot l’espectacle d’ara i, alguns, a d’altres que ja havien tingut lloc al museu...

Però les víctimes més silenciades som nosaltres, la ciutadania catalana, els nostres artistes, els crítics i pensadors, els visitants del museu, els estudiants d’art, els impertorbables vigilants de sala... amb el que costa fer entendre l’apassionant aventura de l’art contemporani a una societat eminentment conservadora en el terreny cultural com la catalana, i apareixen quatre que no saben administrar el poder, i ens converteixen a tots en víctimes de la ignorància aliena.  Quina pena!

A la imatge, "Mac…vacant", una idea de Joan M. Minguet.