Manolo Ballesteros a Can Framis de la Fundació Vila Casas

Can Framis de la Fundació Vila Casas de Barcelona presenta una exposició de Manolo Ballesteros fins al 19 de juliol del 2015. Aquesta és una exposició per descobrir l’obra de Ballesteros, però sobretot és una exposició per a fruir d’un moment intens de pintura. A Can Framis es presenta una tria molt estricta i pensada d’obres escollides d’entre la producció recent de Manolo Ballesteros. Una peça de punts i dos papers plegats serveixen d’introducció i contrapunt a un seguit d’espais rigorosament ritmats i nets, com capelles, cadascun amb tres peces, una a cada mur. Diríem que el resultat podria ser solemne, fins i tot monumental, però la geometria i la sobrietat són el vehicle d’expressió del color i, amb aquest, es manifesta una sensualitat sucosa i voluptuosa. Hi ha una joia dins del rigor i la disciplinada contenció que ordena aquestes composicions. Encara que les franges verticals ens poden fer pensar en el transcendentalisme de Barnett Newmann, per la llum i els atreviments cromàtics ens situem en la carnalitat pictòrica de Matisse. No és casual que Ballesteros prefereixi l’oli, amb la seva lentitud i la seva densitat, a la precisió impersonal de l’acrílic, tècnica preferida pels minimalistes. Com en tota la pintura espacial i cromàtica, planeja aquí una analogia musical. L’artista afecciona Bach, inclinació que no sorprèn la vista de la tensió matemàtica, feta de regularitat i variacions seriades, que inspira les seves peces. Però també el volum dels bastidors, sempre el mateix, contribueix a guanyar qualitats escultòriques que superen la bidimensionalitat pròpia de la pintura. De manera molt més subtil, molt delicada però perceptible, podem apreciar el diferent gruix de les capes de pintura i els rastres i imperfeccions que la seva aplicació deixa sobre una superfície enganyosament llisa. És una pintura que hem de mirar tant a distància com de prop, com paisatges i com llibres. Amb aquesta manifestació de maduresa, de plenitud, Manolo Ballesteros entra en diàleg, silenciós, amb altres mestres del color i l’espai, amb un Hernández-Pijoan, un Joaquim Chancho o un José Guerrero. Ho fa amb una dicció pròpia i amb atreviments personals. No és fàcil combinar de manera contrastada però harmònica gammes associades a emocions i memòries tan diferents com ara els negres i ocres, que remeten a la terra i a la severitat existencial, juntament amb rosats i verds pastels que podrien evocar la joia del disseny americà dels anys cinquanta. El punt d’arribada, finalment, és la contemplació i la suspensió del judici racional, per entrar en un registre purament estètic. Tal com Miquel Molins interpreta encertadament al catàleg editat per a l’ocasió: “L’argument major amb què la seva obra sobrevé és la immediata, sobirana i tenaç presència. Una presència plena de cosa que es diu a si mateixa i que des del seu silenci sembla fer emmudir la possibilitat mateixa d’interpretació.” A la imatge, N.56, 2014 de Manolo Ballesteros.