Biennal de Venècia 2015: confessions inconfessables

Amb La singularitat, Chus Martínez portarà Albert Serra a la Biennal d’Art de Venècia, en la que serà la 56a edició. La temptació d’establir algun nexe entre aquest animal de l’audiovisual i Dalí és massa gran per deixar-la passar. A Confessions inconfessables, Dalí deia que no era pas ell el boig, sinó la societat cínica que pretén ser seriosa per dissimular la bogeria. Aquest és l’enigma de Serra, que penetra en el pensament de la rauxa i l’exageració fins als límits, la provocació aparent, i n’observa els moviments, les reaccions, llegit i lliure alhora. La gestió dels temps i de l’espectacle, la cavalcada mediàtica i tanmateix aquell to mig posseït, el geni en estat pur, el joc, la boutade, i tanmateix una comprensió absoluta de la realitat del seu temps. En el projecte que presentarà a Venècia, Serra indica dues direccions, la visualitat com a experiència i com a coneixement, i el so, per penetrar en la comprensió del pas del segle XX al segle XXI amb una entrega per episodis. Una història del temps sense història, en podríem dir, una narrativa en l’espai sense narratives. La pel·lícula es desdoblega d’una manera inusitada, que explica el món des de la interacció entre un grup de personatges joves, en part abstrets, reduïts a circumstàncies adverses i amb una gran ambició per sortir-ne individualment. Serra treballa imatges molt temperades, de gran equilibri, i unes altres molt mes abstractes intercalades amb la gran narració. Chus Martínez, la comissària del projecte, l’ha descrit com una gran situació visual: un projecte audiovisual d’imatges en moviment amb multiplicitat de pantalles. Segons Martínez, el cinema que realitza Albert Serra té la rara qualitat de situar-nos en un món on les imatges, més que explicar una història –que també ho fa– ens ajuden a interpretar el caràcter del temps en el qual estem immersos. La seva manera d’entendre el cinema es tradueix en un mètode de treball molt particular i molt eloqüent de concebre les seves pel·lícules. Per ella, presentar aquest projecte a Venècia té molt de sentit, perquè aquest és un moment en el qual Serra és capaç de transmetre millor que mai la confiança que té en el mitjà per fer-nos veure el món d’una altra manera. És un cinema gairebé tàctil, que situa la càmera molt a prop dels seus personatges, que ens deixa veure l’artifici del cinema i que, alhora, aconsegueix un grau extrem de voluptuositat, d’abstracció de distància. Aquests factors són clau en un moment en què les condicions econòmiques i socials han generat un estat d’incertesa per a la persona –l’autoritarisme– i en un context que es percep com a difícil o gairebé impossible d’alterar. A la imatge, Singularity d'Albert Serra.