Torres Monsó: Com veure la vida

“Les coses es fan sobre la marxa, no cal mirar gaire lluny”, deia l’artista gironí mort el mes de gener als 92 anys. El 18 d’abril del 1996 em va trucar a les 14.28 h. Entre les moltes coses de què vam parlar: l’esfinx, l’abisme, la impotència, l’ambigüitat..., vaig anotar una frase: “Cada peça sembla que és l’última.” Tot es reduïa a com veure la vida, un procés que obria camins per sentir fins a on podia arribar, un encreuament constant entre la història personal i la cultura. El parèntesi que he triat és just el moment en què el seu treball té un progressiu reconeixement intern (a l’exterior només cal mirar tot el que havia fet) i alhora una divisió de percepcions entre tots aquells que valoràvem les diferents vies obertes de treball i els que qüestionaven la seva manera de fer com un intent de “voler ser modern”. Però el temps ho posa tot al seu lloc i, en pocs anys, es va convertir en un referent preuat per a la ciutat. Hi ha un moment molt significatiu en la seva trajectòria, just quan ens vam conèixer, i torno a la correspondència d’aquells primers anys vuitanta. Sempre ens esforcem a fer la síntesi d’un autor, però si agafem un fragment de vida també ens pot donar un tot no gaire lluny de la cosmologia que tant li interessava i de la seva insistència a dir que tota la seva obra “ve a dir el mateix”. Això m’ho comentava en una carta en què parlava de les figures distorsionades que havia enviat a Budapest (30/5/84) dins la línia de les lletres toves del 1980 que es poden veure davant la Casa de Cultura de Girona. El 1984 és l’any de preparació d’una exposició municipal important sobre disseny i projectes de monuments utòpics (24/10/84). Des de la càrrega eròtica i política de les peces centrades en la transició franquista fins a les seves paraules en polièster transparent o les que estava fent sobre la paraula Europa, en què la ironia prenia els actes que s’havien de fer l’any següent (Carlemany i Europa) per referir-se a “aquests monuments que no es realitzaran mai”. Com era en Paco? Una persona compromesa que, en el moment de l’ADAG, tenia clar quin era el sentit de la lluita: “Fas un art que és per aquesta idea, però no és ben bé el teu art.” Des de la seva honestedat es preocupava per donar oportunitats als artistes gironins i, ara, amb la distància, ens permet reflexionar sobre el paper que assumien les institucions locals per projectar la tasca dels seus artistes a l’exterior. M’explicava com, arran de l’exposició La plàstica gironina actual (1980), un crític d’art es va interessar a fer un llibre que es presentaria en una exposició a Barcelona i una altra a Madrid; les gestions no van arribar enlloc pels límits imposats des de dins, amb un tancament al diàleg que no permetia obrir aquestes fronteres. El problema, per a ell, no era l’estat de l’art a la ciutat, que estava “en un bon moment”, sinó la manca de suport, la poca voluntat i “la poca vista”. Una impotència que, artistes com ell, substituïen amb l’esforç  per dur a terme els seus projectes expositius a fora: “Encara no tinc resolt què faré, (...) penso que el meu objectiu és sobreviure, com he fet tota la vida i, per altra banda, com fa molta gent. Les coses es van fent sobre la marxa, no cal mirar gaire lluny.” A la imatge, detall d'Orella, 2011. Foto Josep M. Oliveras.