"1950-1977: la nova avantguarda" al MNAC

Els anys de dictadura són sinònim de repressió i de submissió, però és en un període de coartació com aquest quan s’accentua la voluntat de rompre motlles i l’enginy intel·lectual i artístic s’aguditza per sacsejar els fonaments creatius d’una societat. L’adveniment de les segones avantguardes a Catalunya i l’activitat artística i cultural que se’n va derivar són causa i efecte de la història d’una transformació social, política i cultural de la qual som hereus immediats. Iniciatives com ara el Cercle Maillol, els Salons d’Octubre, Club 49 o Dau al Set, i d’altres de col·laterals, van obrir les portes a una nova modernitat tan dinàmica en creativitat com plural en heterogeneïtat. L’univers oníric, el primitivisme, l’informalisme o l’art conceptual van ser conseqüències plàstiques directes que anaren emergint i evolucionant en tot aquest temps d’inquietud. L’ànsia renovadora s’estengué a tot tipus d’arts i llenguatges: la fotografia, la il·lustració, el cinema, el disseny, l’arquitectura, la literatura, la música, les arts escèniques... que experimentaren canvis substancials en sensibilitats i patrons expressius, mentre que la pràctica de la interdisciplinarietat prenia cos. En paral·lel, persistia una vida artística tradicional i continuista gens exempta de qualitat que compartia les mateixes expectatives regeneradores. Passat l’equador del segle XX, el desànim també va esdevenir expectació, el pòsit de la generació veterana i el delit de la més jove coincidien a reivindicar la llibertat d’expressió a través de tots els canals possibles. La vitalitat creativa en les arts plàstiques era una realitat, malgrat que l’aposta per la innovació no fos tan entesa com es volia. L’intent de consolidar un museu d’art contemporani no va arrelar, la distància de les elits promotores respecte a la societat era palpable tot i apostar per un canvi de paradigmes en la crítica i pel diàleg art i comunitat, la manca de debat per fonamentar les filosofies artístiques més arriscades, les reticències i els personalismes erigits n’havien de condicionar l’acceptació. En les últimes dècades, la recuperació i la voluntat de donar valor a aquest llarg període generós en producció i singular en idees ha estat exigua. El desconeixement generalitzat, les polítiques adreçades a la recuperació del patrimoni més arrelat o a la creativitat més emergent i la manca de criteri unitari en l’ordenació cronològica dels nostres museus l’han abocat a un incomprensible oblit. El MNAC aposta ara per la recuperació d’aquest llegat ric i divers amb la proposta expositiva Creació a Catalunya. 1950-1977, que descobreix l’expresió d’uns anys de resistència i d’impulsió cultural excepcionals. A la imatge, S/t de Josefa Tolrà.