Artista i/o capitalista

Els vip de veritat no surten mai als mitjans, no surten mai de la cuina i quasi mai trepitgen el carrer. Floriane de Saint Pierre és un d’ells, és la broker més poderosa de l’economia creativa, que mou els fils de la indústria de la moda des d’un apartament de París. Explica que va aprendre a treballar amb l’excel·lència quan va entrar a treballar a Christian Dior, el 1984. Per ella, la frase de Mark Twain: “No sabien que era impossible, i  ho van fer” és la base sobre la qual els líders i equips construeixen una marca. Assegura que el canvi es fa a partir dels setanta, quan el carrer i els sectors més marginals de la societat comencen a crear tendència. El punk és un dels primers fenòmens, i avui dia tots busquen “l’últim” en la cultura contemporània, en la música i en els joves dels mercats emergents. Floriane, naturalment, és col·leccionista d’art, i creu que és vital moure’s pel circuit de l’art contemporani per entendre la societat i, per descomptat, la moda. Moda, art, tendència, luxe… conviuen en el mateix territori, on les fronteres són cada vegada més confuses. El New Bond Street de Londres és el lloc real on cada dia es pot veure, viure i comprovar l’actual situació: una mateixa parella entra a comprar a la sofisticada botiga Victoria’s Secret del número 111 i, en sortir, ja amb la bossa de la compra, camina fins al 34-35 de Sotheby’s on també entra, i compra. Tot al mateix carrer, en pocs metres, es pot viure el que Gilles Lipovetsky anomena “el capitalisme artístic” al seu llibre La estetización del mundo. Vivir en la época del capitalismo artístico. Lipovetsky analitza i demostra que “l’artista no és ja l’altre, el profeta, el marginal, l’excèntric: també jo, que sóc un qualsevol, puc ser-ho. En el capitalisme artístic tots som artistes”. “El capitalisme artístic és, a més a més, el sistema que ha contribuït a democratitzar en bona part l’ambició de crear, ja que els individus expressen, cada vegada més, el desig de fer una activitat artística al marge de la seva ocupació professional”, diu Lipovetsky. I avui dia, gràcies a la informàtica i a internet, la diferència entre professional i afeccionat és cada vegada més curta; i gràcies –o per culpa seva– a la televisió, les revistes, els reportatges, les xarxes… tothom té dret a fer-se sentir, a donar-se a conèixer. “Els artistes ja no s’identifiquen amb el que van ser: individus marginals, profetes inspirats o artistes maleïts. Ara se’ls considera  membres del que uns anomenen “classe creativa” i d’altres “classe dels manipuladors de símbols”. I al seu voltant neix tota una sèrie de professionals que han conegut un desenvolupament formidable en el marc de les “indústries creatives”: crítics d’art, conservadors, galeristes, arquitectes, fotògrafs, grafistes, dissenyadors, agents artístics, animadors, escenògrafs, productors, estilistes, traductors, professors d’art”... A la llista de Lipovetsky podríem afegir-hi uns quants professionals més: comissaris, directors de fires, directors de museus, gestors culturals, editors… Ser professional només vol dir cobrar uns diners a canvi de fer una feina, hi ha professionals bons, dolents, simpàtics, tòxics… La majoria d’artistes volen viure de les seves obres, però n’hi ha uns quants als quals no els acaba d’agradar ser professionals i tot el que implica ser-ho. Prefereixen ser o fer veure que són una mica marginals, maleïts, però sense deixar d’accedir als avantatges que ofereix el “capitalisme artístic”, i només uns pocs, uns escollits, ho aconsegueixen. Escollits també van ser els artistes que van treballar amb la Marisa Díez “de la Ciento”, que recentment ens ha deixat. “Va ser una galeria pionera, que va presentar les primeres exposicions de molts artistes llavors desconeguts i que anys després s’han situat entre els més importants. Ella no tenia prejudicis, ni anticonceptuals, ni antiabstractes, però era molt selectiva. Era la “galerista ideal”, diu Juan Bufill a La Vanguardia. “El seu únic error va ser anticipar-se massa, treballar en un país amb poca cultura moderna i poc mercat d’art contemporani i no tenir pressupost per a la projecció internacional.” Segons Bufill, “a la Marisa tothom l’estimava, especialment els que l’havien tractada amb més assiduïtat. I no era una qüestió d’amabilitat o de relacions publiques, sinó de calidesa i de qualitat humana, de veritable connexió i bona sintonia amb els artistes amb què treballava. El seu mètode de selecció consistia a no prestar atenció a la firma ni al currículum. Només atenia el que li deien les obres. Aquesta característica, quan va acompanyada d’un encert continu com ha estat el seu cas, és el signe dels veritables i millors galeristes”. A la imatge, Floriane de Saint Pierre.