"Joaquim Español. Entre tècnica i enigma"

L’arquitecte Quim Español desencofra una successió de mirades transversals (i, en essència, eclèctiques i contradictòries) sobre les arts, a partir del relat viu d’un gaudidor i practicant que vol compartir les seves experiències amb el lector. Español tresoreja tant la claredat i la mesura de Pal·ladio com la tortura i l’ímpetu de Borromini. El fascina el rigor abstracte i l’ordre neutre, però el sentit del lloc, l’amor a les coses petites, l’atenció a les subtileses de l’arquitectura o la metàfora del llenguatge musical també alimenten el seu univers creatiu. I li fan dir les coses pel broc gros un cop les ha esquinçat amb la finesa de l’estilet. Per no ser esclau d’un llenguatge de formes, s’ha fet expert en el metallenguatge de les formes. Com que no admet l’arbitrarietat formal, s’ha dedicat a desenteranyinar les interioritats de la forma. En paral·lel a l’amic arquitecte Pep Admetlla, Español investiga sobre el no-lloc, l’estètica de la desaparició i l’escletxa del llenguatge amb grau zero. “Escolta, amic, la nit, escolta les esferes/i el bruel inaudible del vent de l’univers”, escriu el poeta Español. Entre tècnica i enigma és un relat intel·ligent i apassionant que, sense proposar-s’ho, fa callar la cataifa de bocamolls mestretites que t’endossen una redacció desencarrilada sobre els processos creatius. Quim Español, que fuig de la severitat del filòsof i del cripticisme del crític d’art, es fixa en la inutilitat de l’estri –el llenguatge– per expressar l’inexpressable; mostra les ressonàncies entre activitats autògenes a partir del principi de pertinença, el principi de la veritat i el principi de necessitat interior de l’art; analitza la dèria per la futilesa de la fusió i la transversalitat actuals –lluny de les sinergies de Kandinski–, que drena en la hiperproducció artística (“una manifestació més del parvulari universal en què estem immersos”); fimbra amb la crida del silenci; arramba la voluntat d’esvair-se. El que interessa és la insòlita manera de mirar, la manipulació improvisa del material, de l’embrió projectual, del “tema indigent”. Quim Español dedica el llibre a acostar solituds reals, en aquesta nostra societat sobremoderna amarada de postestructuralisme. Constata la forma com un sistema de concordances i defensa l’arquitectura entesa com a poètica integradora. Emparenta música i pintura, poesia i arquitectura. No hi ha obra d’art sense xarxes superposades de relacions formals. I com a colofó, la Carta a un poeta fracassat –en homenatge perpetu a Rilke i les seves Cartes a un jove poeta (1929)–, una carta amb els motius pels quals un poeta ha perdut l’alè de la lírica. L’art habita en la intemporalitat, igual que la realitat és cada vegada més delirant. El desig de silenci i de bora es fa imminent.