"El tresor més ben guardat" al Museu de la Gartotxa

Existeixen molts tipus de patrimoni públic; es pot parlar de patrimoni artístic, ecològic, cultural, arquitectònic... i cadascun amb les seves particularitats de gestió, de conservació o difusió. Amb tot, no és menys cert que tots ells comparteixen un tret comú, que no és cap altre que estar lligats de manera indissociable a la societat, perquè, si no, perdrien irremeiablement gran part del seu sentit i del seu valor. D’aquesta manera s’ha entès a l’exposició El tresor més ben guardat, que se’ns presenta aquests dies a Olot, i en què s’han tret a la llum secrets patrimonials fins ara guardats als magatzems. Més de 350 objectes que formen part d’una mostra conjunta que organitzen les quatre seus museístiques municipals i que té el seu emplaçament a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, on hi ha la cambra de les meravelles, i la sala d’exposicions del Museu dels Sants amb una aposta més reflexiva sota el títol Cadàver exquisit, el cos truncat. Treure a la llum tot un seguit de peces perquè sigui l’espectador mateix qui faci balanç del seu propi patrimoni i decideixi si s’hi sent o no representat. La Sala Oberta s’inspira en aquesta ocasió en les cambres de meravelles o gabinets de curiositats dels segles XVI i XVIII, llocs que esdevenien testimoni de les col·leccions aglutinades a l’època de les grans exploracions i els descobriments. Amb l’objectiu també de fer repensar a l’espectador el concepte de museu actual i, als olotins, la necessitat de preservar i difondre allò que és propi de la seva història, aquesta part de l’exposició ofereix peces des del pliocè fins als nostres dies. Des d’un molar de mamut fins a la col·lecció més important del país de porcellana contemporània japonesa, passant per peces de Miquel Blay o Josep Clarà, o una vaixella alcorina del segle XVIII. Per la seva banda, Cadaver exquisit, el cos trencat té com a missió proporcionar, des de l’aportació de col·leccions privades i peces del fons públic olotí, una visió més crua dels elements museístics. Peces de crani coronats es barregen amb mans i ulls de figures de sants. Associacions que creen fascinació i rebuig a parts iguals i que esdevenen interpel·lacions directes al visitant. En aquesta part de l’exposició hom pot trobar des d’una important col·lecció d’emblemes i empreses dels segles XVI i XVII fins a una escultura d’Andrés Cillero, una obra d’Antoni Saura, una escultura de Carles Santos o la Composició desordenada de Philip Corner procedent d’una col·lecció privada de Nova York. A destacar el Sant Crist de la Paciència, talla del segle XVIII que es va donar per desapareguda en la Guerra Civil espanyola i que s’ha recuperat gràcies a aquest projecte museístic. L’objectiu últim de l’exposició i les activitats programades no és cap altre que, sense ordre aparent i prioritzant el protagonisme de les peces mostrades, aquestes siguin prou motiu per enfrontar-se al patrimoni propi, sentir-se preguntat i retrobar pistes per repensar-lo. L'exposició es pot visitar fins al 23 d'agost del 2015. A la imatge, El tresor més ben guardat al Museu de la Garrota (Foto Pol Vila).