Casa Pastors: Enric Marquès, entre la plàstica i el compromís

“Les dues qualitats essencials en un artista han de ser la moralitat i la perspectiva.” D. Diderot, Pensées Détachées (1781) “L’any 2015 va començar a Girona amb l’excel·lent notícia de l’acord entre la família d’Enric Marquès (Sta. Eugènia de Ter, 1931 – Girona, 1994) i l’Ajuntament per dipositar el llegat del pintor al Museu d’Història de la Ciutat.” Així iniciava Jordi Falgàs l’article (a la revista Girona Cultura) on, de fet, no es parlava tant de l’artista en qüestió com de “l’exposició antològica, amb un centenar d’obres de la col·lecció, que es podrà veure a les sales d’un conjunt patrimonial que també ha estat recentment recuperat per a la ciutat, la Casa Pastors.” En aquest sentit, la notícia que convertia en excel·lent l’inici de l’any era doble: per una banda, permetia deixar en un discret segon pla la incertesa associada a l’altre gran llegat; és a dir, el del crític Santos Torroella i, per l’altra, aconseguia donar algun contingut (literalment: posar-hi quelcom a dins) a l’antiga seu de l’Audiència Provincial, un palauet descolorit i descrostat que, si no fos tan lluny de l’Onyar, podria tenir un cert punt de decadència veneciana. L’exposició, inaugurada puntualment per Temps de Flors amb l’objectiu d’aprofitar l’allau humana que inunda la ciutat (n’hi ha prou amb mitja dotzena de dies per quadrar les audiències de tot un any), acompleix amb escreix el seu modest objectiu: presentar un centenar d’obres d’Enric Marquès en rigorós ordre cronològic. Ni més ni menys. Els visitants poc exigents i els historiadors de l’art més tradicionals no se sentiran decebuts: des de finals dels 40 i tota la dècada dels 50, el Marquès “que va des del postimpressionisme i el fauvisme fins a l’expressionisme”; durant els anys 60, el Marquès més polititzat, “marcat pel compromís amb el marxisme i la lluita antifranquista”; i, finalment, els anys 70 i 80, “quan va combinar sèries crítiques amb el capitalisme […] amb pintures de paisatges del Gironès, pels quals sempre va sentir una forta atracció”. Lluny queda l’esperit crític d’altres exposicions dedicades a Marquès a Girona (cinc o sis pel cap baix), com ara la que es va fer al mateix Museu d’Història el 1996: aportava reflexions valuoses que, en termes generals, desmentien la imatge d’un artista de progressió lineal i amb una producció plàstica constant i uniforme. Narcís Comadira, per citar un dels exemples més agosarats pel que fa a les seves valoracions, escrivia aleshores: “La carrera d’Enric Marquès com a pintor dura poc més de dues dècades. La dels cinquanta i la dels seixanta […] Del 1960 al 1970 vol implicar la pintura en la seva vida política a vegades amb un notable fracàs […] La sèrie dels polítics i la dels atletes del consum (exposades el 1975 a la galeria Sant Jordi) són, malgrat la seva noble intenció, plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o, el que és pitjor, simplistes”. El problema (deixant de banda la insuportable correcció política dels gestors culturals d’avui) és voler reduir la figura de Marquès a la d’un pintor que, en major o menor mesura (i encert), va saber transitar pels diversos tics formals associats a la segona meitat del segle XX. Girona, de moment, té la Casa i els quadres per penjar-hi: resta per fer la tasca, sempre molt més feixuga, de revisió crítica del fons i del personatge, de contextualització i, més important encara, de cribratge. Sigui com sigui, la visita a l’exposició no només és recomanable sinó, segons com es miri, indispensable. La mostra es pot veure a la Casa Pastors de Girona fins al 13 de setembre del 2015. A la imatge, Enric Marquès. Sota d’oros, sota d’espases i rei de bastos, 1965. Tècnica mixta sobre cartró, 80x117 cm.