Museu Thyssen: Zurbarán, redescobrir el geni

El Museu Thyssen de Madrid exposa fins al 13 de setembre una gran antològica de Francisco de Zurbarán. I les comissàries ho fan ja des de la idea actual que es té del mestre, que procedeix més de França i Anglaterra que de la mateixa Espanya: Zurbarán és un dels grans pintors europeus del segle XVII. Un pintor sobri i elegant, ple de talent i originalitat. Amic personal de Velázquez (que era només un any més jove) però únicament comparable en altura i textures al mateix don Diego o al Greco. L’Espanya imperial i contrareformista del seu temps va apreciar indubtablement Zurbarán, però potser no va arribar a notar el seu geni. Era un notable pintor que rebia encàrrecs d’ordes religiosos (dominics, mercedaris), la qual cosa marcava una part important del to de la seva pintura plena de sants i frares. Però hi ha a més l’excel·lent Zurbarán dels retrats i el dels bodegons o el d’aquestes santes (com ara Santa Dorotea), que alguna cosa tenen de pulcres i sòbries dames de la cort. Francisco de Zurbarán va néixer en un poble de Badajoz, Fuente de Cantos, el 7 de novembre del 1598, on la seva família vivia bé. Ja pintor (amb la saviesa de Caravaggio, apresa a Pacheco) s’instal·la a Llerena, a la mateixa província, on va tenir el seu primer cèlebre taller. Dos detalls que cal tenir en compte i que no són només ornamentals: no cal buscar la tomba de Zurbarán, perquè no es conserva. El pintor vivia ja a Madrid, on havia contribuït a decorar el Salón de Reinos del Palacio del Buen Retiro, amb els seus Treballs d’Hèrcules, 1634, que és un pagès fornit. I a Madrid va morir l’agost del 1664 –encara en plena producció– i va ser enterrat al convent de Copacabana. Fins aquí, cap dubte; però, quan a mitjan segle XIX, la desamortització de Mendizábal posa fi al convent, les restes de Zurbarán es perden per sempre més. D’altra banda (i semblen antípodes), quan Andy Warhol visita –a la seva manera– el Museu del Prado, a principis del 1983, el que més buscava i li interessava era l’obra de Zurbarán. Va comprar diverses postals amb el cèlebre Bodegón de los cacharros (1633). Després de Llerena, on va pintar el seu particular Cristo en la cruz (1627), una de les seves primeres grans obres, es va traslladar amb el seu taller a Sevilla, on va conèixer i va fer amistat amb Velázquez i Alonso Cano. Allà treballaria, entre altres coses, els encàrrecs múltiples dels dominics de San Pablo el Real. Encara que d’aquí vinguin obres tan notables com ara l’Agnus Dei (1632), també anomenat en alguna còpia Carnero con las patas atadas, o l’impressionant, en plans geomètrics, San Francisco de pie, contemplando una calavera (1635), l’anada a Madrid per treballar per a la cort –potser per indicació de Velázquez, encara que el mestratge de Zurbarán era conegut– li permetia deslligar-se de tots aquests encàrrecs monàstics, que va realitzar, però, amb tanta brillantor. És l’època de les santes (Isabel de Portugal, Àgueda, Margarita) plenes d’una elegància refinada, que sembla anar més enllà de la santedat, i dels retrats (Fray Hernando de Santiago és un dels primers) que han d’elevar el seu prestigi i fama. El romanticisme –inclòs el poema de Théophile Gautier, que ell adorava– estén la llegenda dels monjos “que llisquen silenciosos sobre les lloses dels morts”. Però avui sabem (en la pluralitat de l’obra de l’artista) com va ser capaç de transcendir-lo i usar-lo tot per a si, com els genis. Vegeu Santa Casilda o Los desposorios místicos de Santa Caterina de Alejandría. Un gran mestre, redescobert a fora. A la imatge, Santo Domingo en Soriano c. 1626/1627. Sevilla. Església parroquial de Santa Maria Magdalena.