Antoni Pitxot, de l'estirp dels grans homes

Antoni Pitxot ho ha estat tot: artista, humanista, culte, generós, intel·ligent, irònic, i una gran persona. Un senyor com el protagonista d’Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa –perfectament recreat a la pel·lícula de Visconti– o un senyor a qui Josep Pla segur que hauria inclòs en la seva galeria d’homenots.

Ens ha deixat una gran petja, ens ha ensenyat a estimar l’art, la pintura i l’obra de Salvador Dalí. Ens ha ensenyat a mirar amb passió i devoció, amb curiositat. A buscar els petits detalls en una pintura, en un dibuix, els detalls que justament portaven a una major dimensió de l’obra, que donaven raó de la profunditat de l’artista.

Hem visitat i vist junts moltes exposicions, des de Vermeer de Delft fins a Lucian Freud, i també Goya i Velázquez. Les comentava des de l’ofici i el coneixement profund. Passava molta estona davant de cada obra i l’anava analitzant, la contextualitzava, li donava noves lectures, l’enriquia amb la seva mirada penetrant i atenta.

Parlàvem molt, i molt sovint, de Salvador Dalí. L’explicava, l’entenia i admirava profundament, el defensava. Estava tan amarat de Salvador Dalí, que sovint jo li comentava que havíem de parlar també de l’obra seva, la d’Antoni Pitxot. Una creació singular, poètica, amb molts referents, molts dels quals del gran període del Renaixement italià. Una obra amb molt d’ofici, tècnica, composició, cromatisme, textura i volum, realista, hiperrealista i de vegades surrealista i expressionista.

Una manera de retre-li homenatge seria visitant la seva darrera exposició, Dalí. Pitxot. Cadaqués. Entorn a la pintura, al Museu de Cadaqués. Una mostra de la seva pintura, de l’any 1963 al 1989, de la magnífica col·lecció Dalle Molle, en què podem contemplar una vegada més com pintura, pedres i matèria conformen un univers, una memòria visual, també sensorial i imaginativa, amb un llenguatge i un pensament poètics, capaços d’abstraure i trobar l’essència de les formes i establir un trencament amb l’ordre lògic de la mirada retiniana. I, d’aquesta manera, un paisatge local, el de Cadaqués, esdevé universal, al·legòric, i tradueix formalment el paisatge interior de l’home.

Els temes eterns en la creació d’Antoni Pitxot són presents en aquesta mostra: el violoncel·lista, símbol de l’art, la creació, la nissaga familiar; l’autoretrat; el paisatge mineral de Cadaqués; les figures femenines i les mitologies i al·legories. Tots ells immersos en paisatges existencials, on el temps sembla aturat, o immersos en el taller escenari, un espai on es desenvolupa la cerimònia de l’art, de la pintura, un ritual secret, que ens atrau i captiva per sempre més.

(*) Directora del Centre d’Estudis Dalinians

A la imatge, Salvador Dalí i Antoni Pitxot, al Teatre Museu Dalí. 1975 © Melitó Casals, Meli / Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.