Quadern Vermell: Art, cultura i societat 1984

Els mons futurs o els futurs del món que indica Okwui Enwezor en la 56a edició de la Biennal de Venècia no són precisament optimistes, sinó foscos, confusos, bigarrats, injustos i plens de desigualtats. Ens dirigim cap al 1984 de George Orwell, trenta-un anys més tard del que va vaticinar l’escriptor britànic i amb una aparença més acolorida encara però igual de totalitària. El poder de les corporacions i el control a què tots ens veiem sotmesos creixen a passos de gegant paral·lelament a la facilitat per accedir a la informació, encara que no necessàriament al coneixement. I aquest màxim control és directament proporcional a la infantilització de la societat. Propiciat per l’auge de l’entorn digital i dels videojocs, es dóna un procés de ludificació, això és l’ús de tècniques i dinàmiques pròpies dels jocs, que afecten tots els camps, des de l’educació fins a l’àmbit empresarial passant pel de les comunicacions. Tot ha de ser agradable, lúdic i entretingut, ha de garantir un gaudi i una recompensa immediats i, sobretot, no ha de fer pensar gaire. El món de la cultura i el de l’art no són aliens a aquests processos i dicotomies: institucions molt grans i poderoses o iniciatives molt petites i fràgils que lluiten per la seva supervivència. I al mig, gairebé res. La mateixa Biennal de Venècia és un perfecte exemple de maquinària de legitimació i rendibilitat assegurades, de soroll i consum ràpid i d’entreteniment per a hordes de visitants/turistes i, segons qui sigui el comissari convidat, de continguts més o menys rigorosos, però sempre en relació amb aquest teló de fons. Si bé és cert que en la societat i en la cultura es dóna aquesta polarització de la qual parlàvem (l’exemple per excel·lència seria la construcció de les franquícies del Louvre o del Guggenheim a Abu Dhabi), també és cert que detectar aquests mecanismes i fer-los públics és la millor manera de despertar les consciències i passar a l’acció. L’artista Daniel García Andújar en va ser conscient fa temps quan l’any 1996 va iniciar el projecte Technologies to the People, un fake d’una empresa que permetia l’accés a les noves tecnologies i a la societat de la informació i que evidenciava les seves estratègies de control i repressió. No hi ha cap dubte que hi ha una ludificació i una infantilització de la societat però també és un fet que l’accés a les tecnologies de la comunicació fa possible l’organització i la reacció col·lectives. Ho veiem en cultura i ho estem veient també en política. Apple va fer un anunci l’any 1984 per presentar el seu primer model d’ordinador Macintosh. El va dirigir Ridley Scott i hi apareixia una esportista vestida amb uns shorts vermells i una samarreta blanca que, carregada amb un martell, apareixia corrent entre una audiència grisa i uniforme, el llançava i feia explotar una gran pantalla en què apareixia el “gran germà” amb el seu discurs autoritari i hipnotitzant. Veuràs com 1984 no serà com 1984 era l’eslògan que ara hauríem de fer nostre perquè el segle XXI no sigui com 1984. A la imatge, anunci d'Apple del 1984.