El mercat de l'art continua la tendència alcista

Iniciades les vacances estivals, bé val fer un balanç d’aquest primer semestre del 2015. Tot i la situació política i econòmica mundial, el mercat de l’art continua en plena expansió. Deixem enrere les fires d’Arco, Maastricht i Basilea, que han sortit airoses en les seves vendes i han confirmat el bon moment que viu aquest sector. No cal dir de les cases de subhastes internacionals que han vist com les rematades a preus astronòmics batien nous rècords. Christie’s, a Nova York, va vendre Les femmes d’Alger (1955), de Picasso, per 179,3 milions de dòlars, que es va convertir en la pintura que assoleix el preu més alt en una subhasta pública, superant l’antic rècord que tenia el britànic Francis Bacon. També l’escultura L’homme au doigt (1947), de Giacometti, per 141,28 milions de dòlars, va fer que aquest esdevengués l’escultor més car del món. Warhol i Rothko van ser altres artistes que van superar els seus propis rècords. No oblidem que el 2014 va ser el millor any en vendes de la història de les subhastes. I el 2015 sembla que això es repeteix amb més força. Haurem d’esperar la tardor per veure si es confirma aquesta tendència. Una dada preocupant és que en les altes esferes es comença a estar inquiet per un mercat que és utilitzat per al frau, l’evasió fiscal i la manipulació de preus, del qual és difícil obtenir xifres reals, ja que és un dels paradisos del blanqueig de diners més preocupants però que ningú vol investigar. El món de l’art també s’ha vist esquitxat per alguns escàndols al nostre país. Després de les irregularitats de l’IVAM, en què la seva directora va ser destituïda per la Generalitat Valenciana, l’ens s’ha vist obligat a replantejar el seu pla de compres per evitar arbitrarietats. Caldria veure les suposades comissions cobrades en inflar el preu de taxació de les obres adquirides i no pagar, sobre valoracions que superaven en algunes obres més del 1.500%. I no puc deixar d’escriure sobre la Xina, per la qual tinc una especial predilecció. El gegant asiàtic ha anunciat les seves mesures econòmiques per aquest any. Tot i que no s’arribaran a complir les seves expectatives de creixement, que quedaran en un 7%, la Xina aposta per una alça del consum intern en comptes de per les exportacions desmesurades a les quals ens tenia acostumats. D’altra banda, s’ha convertit en el primer consumidor d’or del món en superar l’Índia amb una hàbil estratègia que els ha portat a comprar tota la producció de les mines de Sud-àfrica pels pròxims anys. En què estaran pensant els futurs líders de l’economia mundial? I com influeix aquesta dinàmica en el mercat de l’art? Doncs en primer lloc en l’adquisició d’obres d’artistes xinesos per part del seu propi país, cosa que comportaria variar les xifres econòmiques sobre vendes d’art global. Ja el 2014, la Xina va superar els EUA en volum de vendes d’art i va assolir una quota de mercat total del 37%. Tardarà més o menys, però ens haurem d’acostumar a veure els artistes xinesos com els més demandats i liderant el rànquing econòmic de les vendes. I en segon lloc, en la creació de noves fortunes amb un alt poder adquisitiu. És possible que quedin enrere les grans firmes internacionals dels artistes occidentals tan en voga en la primera dècada del segle XXI. Obres que també seran adquirides pels col·leccionistes orientals que veuen en l’art occidental un valor segur. I com a punt final, dues propostes estiuenques. Una de lectura: Luis Racionero acaba de publicar Los tiburones del arte, una combinació entre assaig i crítica en la qual posa sobre la taula els desastres de la mercantilització de l’art. I com a contrapunt comparatiu val la pena fer una escapada a Bilbao i veure al Guggenheim un dels artistes vius més cotitzats i polèmics del món: Jeff Koons. Segur que el llibre i l’exposició ens faran reflexionar sobre què és o no una obra d’art, i també sobre el valor i el preu. La polèmica està servida. A la imartge, Jeff Koons, al Guggenheim de Bilbao.