Subllum: La distància correcta

“L’art no és polític pels missatges i els sentiments que transmet sobre l’ordre del món (...), és polític en virtut de la distància que pren en relació amb aquestes funcions”, segons indica el pensador francès Jacques Rancière. El filòsof alemany Peter Sloterdijk hi afegiria que “no és tant un assumpte de distància correcta com de proximitat correcta”. Distància o proximitat, el títol d’un programa d’exposicions d’Arts Santa Mònica, és el que ens ofereix la nostra actualitat cultural i social més propera. Moltes oportunitats i molts interrogants. La vida sempre és una elecció. I parlant d’eleccions –a banda de les que arribaran al setembre i al novembre–, les obres i l’enfocament de l’exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya, El segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 no crec que tingui la distància correcta. Fa un esforç gran i té una molt bona intenció de fer de xarnera entre la generació perduda i el Macba (que ha tingut una pèrdua colossal amb la mort de Leopoldo Rodés), però l’exposició s’entreveu “petita” i la manca d’orientació conceptual gran. Tinc la sensació d’haver estat al davant d’allò que deia Roberto Bolaño: “Somiàvem utopia i ens vam despertar cridant.” I entre les troballes, el vídeo dels inflables de Josep Ponsatí. A Romà Vallès l’esmento per ser un informalista de soca-rel que féu una tasca artística i docent envejable i que morí pocs dies abans de la inauguració.

I entre les absències, moltes, ja que la magnitud del repte hauria necessitat tots els baixos del MNAC, em sobta la no presència, entre altres, del moviment Estampa Popular, la gent de l’ADAG (Ansesa, Faixó, Bosch Martí, Damià Escudé, Enric Marquès...) o de Jaume Plensa, a qui, no sé si per despit, se l’acaben deixant sempre en la llista oficial. Un Jaume Plensa omnipresent arreu, des de la Biennal de Venècia, amb un muntatge espectacular a San Giorgio Maggiore, fins al Palau de la Música Catalana o, darrerament, inaugurant al Museu d’Art Modern de Ceret El silenci del pensament. Aquesta exposició, excel·lentment confeccionada, em fa veure amb melangia (recordo les retrospectives de la Fundació Miró i de l’IVAM) que, de tan global, el discurs d’aquest creador, en algunes obres, apel·la poc a les entranyes de la creació, la qual cosa fa que la meva distància emocional s’incrementi. Friedrich Nietzsche deia que “l’estil ha de provar que un creu en una idea. No només que un la pensa, sinó que també la sent”. Unes sentències que un dels grans filòsofs de tots els temps capia a la idíl·lica vila de Sils Maria. Una població suïssa que allotja la casa museu del creador, on s’han exposat obres de Gerhard Richter, entre d’altres, i que recentment vaig poder visitar amb la companyia d’un bon amic. Un espai màgic, amb l’habitació del filòsof intacta, on damunt del llit resta un bigoti gegant. Un indret que convida a pensar, que convida a repensar que el coneixement profund no té cap urgència, ni la idea del temps, ni la de l’espai, ni, evidentment, la de cap mercat o interès econòmic. Potser, fins i tot, allò que deia el diplomàtic José Rodríguez-Spiteri, nebot de Palazuelo i protectora de la seva obra, quan declarava finament i sense sarcasmes: “En l’art contemporani no hi ha res a entendre”, quan li preguntaven sobre què s’havia d’entendre de l’art contemporani. Walter Benjamin, aquell filòsof que l’escultor Dani Karavan va homenatjar amb una magnífica obra a Portbou, hauria dit que, pel que fa a entendre, “tot és una qüestió de distància correcta”. Ell es referia a la crítica però ho podríem fins i tot extrapolar a altres realitats.

A la imatge, Casa de Nietzsche a Sils Maria, 2015.