Temps Difícils: Un passeig per Venècia

Vaig arribar a Venècia sis dies abans de la inauguració de la biennal i m’hi vaig quedar quatre dies més. Només vaig poder visitar una mica les exposicions de l’Arsenale i els pavellons dels Giardini el dia abans de tornar. En general, els Giardini em van donar la sensació que es tractava d’un parc Disneyland de l’art contemporani. El tipus d’interacció psicològica amb el contingut es fonamenta en els mateixos principis d’entreteniment i competència d’un parc temàtic; sembla, fins i tot, que els països i els artistes es posin d’acord a no fer obres semblants, de manera que cada experiència pugui ser nova per al visitant –com ho és la grotesca arquitectura nacional i folklòrica de cada un dels pavellons–. L’Arsenale és més aviat una fira d’art clàssica. En tots dos llocs els galeristes ajuden els artistes seleccionats a promocionar-se, d’una manera més o menys oberta. Avorrit de la previsibilitat de tot, i malgrat ser un apassionat de les formes artístiques contemporànies, que segueixo amb regularitat a través de les publicacions que rebo mensualment com a subscriptor (Artforum, Frieze i Artpress), decideixo suspendre parcialment la visita i concentrar-me només en les obres d’imatge en moviment, que és el que acabo fent sempre en els últims anys. Aquestes almenys t’imposen el seu temps de seducció concret, els seus moviments, i davant seu et sents afalagat com un amant al qual s’obliga a cedir una part de la seva llibertat. Però el plaer de sentir-se posseït no apareix. La lliçó moral del temps, que ens obliga a escollir entre la perseverança i la renúncia (amb l’ideal místic de l’abandonament com a sortida alternativa) és absent de totes les obres que veig. De fet, encara no entenc per què moltes es mouen... La gran majoria tenen també el cos humà com a eix central i com la part visual més significativa del seu contingut. Però no el saben tractar. Per als videoartistes, el cos humà és un element més, com el decorat, com els efectes digitals. Quan el filmen, el cos és per a ells un concepte, una part de la seva reflexió i no un sensor ductil i terrible. Són obres molt avorrides. I és sorprenent perquè tots els altres sabem que el cos s’equivoca, i s’excita; la càmera el fereix quan el capta i ell emet signes de dolor... i prova d’escapar-se sempre del marc, del frame que l’empresona. Sortosament, al final de tot de l’Arsenale; és a dir, al final de tot del pavelló italià, hi ha una petita recompensa: unes imatges antigues de Jean Marie Straub on dos personatges parlen de la banca i de les formes de sotmetre la població civil en l’època de Juli Cèsar. Deu minuts d’això, d’aquests rostres i d’aquestes paraules, et desinfecten de tot el que has vist abans, suposo que aquesta és la raó que sigui allà. A la imatge, Singularitat d'Albert Serra.