Visa pour l'Image 2015, entre el record i la polèmica

Ja des de la creació del World Press Photo, l’any 1955, una problemàtica al voltant dels criteris meritoris per jutjar la qualitat de la fotografia de premsa s’imposa sense haver trobat encara una resolució satisfactòria i, sobretot, crítica. Tal com es qüestiona Vincent Lavoie –autor de nombrosos articles referents a aquest nus–, quin és l’objecte de premi: la vàlua periodística o les potencialitats estètiques de la imatge? Una pregunta entre moltes més que es demanen pel procés d’emancipació i descontextualització de les fotografies, extretes del seu marc editorial, o la vigència del valor d’actualitat que aquestes posseeixen. De manera més concreta: entre art i periodisme, la fotografia de premsa i els seus espais de legitimació estan abocats a enfrontar-se amb un seguit de qüestions que el Visa pour l’Image de Perpinyà sembla, un any més, no voler afrontar. Així doncs, des d’un punt de vista de turisme cultural, parlem d’un producte consolidat, amb voluntat d’expansió –fet que explica l’organització d’una roda de premsa feta la primavera passada al Palau Robert de Barcelona, a la recerca del visitant català. Des d’un punt de vista de discurs cultural, alguna peça grinyola en el moment en què Jean-François Leroy, carismàtic director del festival, rep el públic al crit de “benvinguts al món real!”. Drames llunyans i una realitat local d’actualitat sobtada El format del festival segueix l’estructura que li és característica, amb un ampli repertori d’exposicions i projeccions i també d’una diversificació de categories i premis per als fotògrafs inscrits al certamen –no cal perdre de vista que el caràcter del Visa, més enllà de la seva presentació com a activitat pública, és professionalment competitiu–. I de quin món real els visitants esdevenen contempladors? Si bé els inicis del fotoperiodisme del segle XIX es caracteritzen, sovint, per un fenomen de reconeixement de proximitat, amb una atenció sobre fets i persones d’interès només local, ben diferent és avui dia, en plena era del capitalisme avançat. Somàlia, Síria, l’Ebola (a l’Àfrica), Bolívia, Perú..., són alguns dels reportatges seleccionats que es podran veure a Perpinyà. És a dir, un món basat, principalment, en territoris distants i protagonistes aliens a l’espectador turista de cap de setmana. No obstant això, aquell que procedeixi de la península sí que podrà conèixer el reportatge d’Andrés Kudacki dedicat al drama de l’habitatge a l’Estat espanyol, un país del qual França s’allunya, com tot Europa del centre i del nord, respecte als països del sud. En conjunt, es tracta d’una distància geogràfica –o psicològica– que és proporcional a la distància de contemplació necessària per viure –malgrat el fort caràcter dramàtic de les imatges– l’experiència estètica kantiana: és a dir, aquell plaer desinteressat i allunyat de tot caràcter útil. Un cas excepcional el formen les fotografies d’Arnaud Baumann i Xavier Lambours dedicades als inicis de la publicació francesa Charlie Hebdo, impulsada entre d’altres per dibuixants com ara Wolinski o Cabu, abatuts en l’atac a la seu de la revista el gener passat. Com el mateix Leroy explica, el que en un primer moment van ser fotografies refusades per l’organització del festival per la seva manca d’actualitat –perquè es tractava d’imatges d’interès només local– passava a ser, l’endemà dels fets, un reportatge de present absolut, al mateix temps que Charlie Hebdo es convertia en el símbol de la defensa de la llibertat de premsa, a la qual el Visa fa des d’aleshores apel·lació permanent. El retoc de la imatge com a polèmica d’anada i tornada Si fa uns anys una de les polèmiques girava entorn al rebuig del festival a incorporar les noves pràctiques fotoperiodístiques fruit de les innovadores tecnologies mòbils i les xarxes socials, en la present edició la controvèrsia ha estat un dels clàssics del gènere: l’autenticitat de la imatge o, en el pol oposat, la manipulació –temàtica o formal– entesa com una falta d’honestedat professional. Una problemàtica que s’ha desplaçat seguint l’òrbita d’un bumerang: si el mes de març l’organització descartava exposar l’obra dels premiats del World Press Photo arran del descobriment d’un muntatge en l’obra del premiat Giovanni Troilo, mesos més tard, al juny, el fotògraf danès Jorn Stjerneklar denunciava que l’edició de Visa 2014 havia exposat una fotografia de Doan Cong Tinh, sobre la guerra del Vietnam, retocada i alterada respecte del clixé original dels anys 70 del segle passat. El nus del problema no està situat en la raó dels uns o dels altres –ni tan sols és nou, pensem en les fotografies d’Agustí Centelles o Robert Capa, el 1936–, sinó en la pròpia concepció del conflicte: entendre la fotografia i, especialment el fotoperiodisme, com una finestra del món, una eina mecànica i epistemològica objectiva. En aquest sentit, el Visa s’alimenta majoritàriament de professionals del gènere a l’hora d’articular el festival, i s’hi troba a faltar un cos de teòrics de la imatge. No hi ha lloc per al pensament ni la crítica, malgrat que l’àmbit francòfon és un dels més nodrits en aquest aspecte, com ho proven els treballs d’autors com ara el mateix Lavoie o André Gunthert. Fa anys que el discurs historicocrític ha desmantellat la il·lusió de realitat tan característica de la fotografia, tot amenaçant el seu estatut de veritat a favor d’altres entramats, com ara els sociològics, culturals, científics o polítics, que n’expliquen el seu ús i funcionament. La imatge fotogràfica és, utilitzant la metàfora de l’historiador James Elkins, una finestra de selenita; és a dir, una promesa de visió que, quan t’hi acostes per guaitar-hi amb claredat, senzillament no es compleix. Visa pour l'Image se celebra a Perpinyà del 29 d'agost al 13 de setembre. A les imatges, a dalt, © Büllent Kiliç/AFP. Prop de Suruc (Turquia). 2 octubre 2014. Dona kurda i la seva filla després de creuar la frontera des de Síria amb foc de morter en tots dos costats. A sota, © Goran Tomasevic/Reuters. Bujumbura (Burundi), 21 maig 2015. Manifestants llançant pedres a la policia durant la protesta contra el president Nkurunziza.