Seduïts pel color: 75 anys sense Joaquim Mir

En el 75è aniversari del traspàs de Joaquim Mir és obligat fer memòria d’aquest creador cromàtic que ens ajuda a percebre i a descobrir millor la bellesa del binomi color-llum. Les coses belles són necessàries i, com que són necessàries, són veritables, Mir va saber gaudir en la sensibilitat dels sentits i en el sentit de la vida. Mir era un gurmet del color. El color per a Mir era el llenguatge més genuí: les delícies dels tons més suaus, més contrastats, més intensos,... són en els quadres, en els paisatges de Mir. Tot un ventall de delicats tasts de milers de tonalitats són presents en la seva paleta, i es van transformant segons la seva disposició en l’espai del llenç, meravellosa obra d’art que l’ull, els sentits i la ment mai es cansen de mirar, i tastar, sentir, experimentar,... ja que ens transporten cap a visions noves de paisatges viscuts i estimats. Per això avui vull fer memòria, obligada, de la gran força de la pintura de Mir, no tant com a paisatgista, que la té, sinó com a colorista, com a creador d’un nou llenguatge cromàtic utilitzant la riquesa acolorida del paisatge i de la natura per parlar-nos de les bondats i de la màgia afalagadora que té el color. Aquesta màgia l’extreu de la munió de recons que presenten els diferents paisatges que empedren el nostre territori. Si s’analitza la manera de pintar de Joaquim Mir al llarg de la seva creació pictòrica, observem un fet que es repeteix regularment en cada una de les seves obres: l’ús del llenguatge del color en el seu estat mes primigeni. Mirar el cel i copsar el blau, traduint-lo en el blau de la paleta, mirar  l’arbre i veure-hi les mil tonalitats del tronc, de les fulles, cercant el color més pur més natural; mirar l’aigua i quedar-se encisat amb els reflexos i les clarors de la llum lliscant sobre la superfície. El color en la paleta de Mir és d’una profunditat agosarada en què la relació de les diferents tonalitats s’equilibra d’una manera natural quasi imperceptible, però constant. La relació dels colors equilibra l’espai, com en un jardí. Mir, que té una retina privilegiada en la qual l’espectre cromàtic s’amplia i es converteix en el sentit sinestèsic que ho tradueix tot en color d’una manera prodigiosa fins a arribar a una poètica del color, senzillament  genial. A la imatge, Vista de l'Aleixar, 1907, de Joaquim Mir.