La Fundació Mapfre obrirà a Barcelona amb les Col·leccions del Musée d'Orsay

“Ja feia temps que la Fundació Mapfre es volia instal·lar a Barcelona. Es buscava un espai gran i ben situat al centre de la ciutat”, segons Pablo Jiménez, director de relacions culturals de la fundació. L’han trobat a l’edifici Garriga i Nogués, fins fa poc ocupat per la Fundació Godia. El fet que sigui modernista i a prop de les cases Lleó i Morera, Batlló, Ametller i Milà ha estat essencial a l’hora de l’elegir-lo. Està previst que la fundació obri les portes a mitjan octubre amb l’exposició El triomf del color. De Van Gogh a Matisse, Col·leccions del Musée d’Orsay. En total seran 70 obres, en què el color esdevindrà el principal protagonista. La comissària de l’exposició és Isabelle Cahn, conservadora en cap del museu francès, que assenyala que “el color defineix la ciutat de Barcelona. L’exposició comença amb Van Gogh, que en arribar a París va descobrir la pintura moderna, i es tanca amb Matisse i Picasso, ja que el primer es pot relacionar amb Miró, que, com Picasso, estava molt arrelat a la capital catalana”. Aquesta exposició s’ha dissenyat expressament per veure-la a Barcelona, i per tant no anirà a Madrid. La idea inicial de la Fundació Mapfre és fer tres o quatre exposicions a l’any, de les quals una només s’exhibirà a Barcelona. El pressupost anual serà de 4 milions. Hi ha previstos 150.000 visitants el primer any. Encara no és segur que l’entrada sigui gratuïta, tal com succeeix a Madrid, però en el cas que s’hagués de pagar s’hauria de fer a les dues ciutats. Cal tenir en compte que, en ser una fundació sense ànim de lucre, els guanys van destinats a activitats socials.

Quant a l’exposició, es divideix en quatre apartats: El color científic, relacionat amb el puntillisme; Gauguin i l’Escola de Pont-Aven, en què es contemplen obres més sintètiques i d’un cromatisme més simbòlic; Els nabís, profetes d’un nou art, que foren l’avantguarda de París a finals del segle XIX, i, finalment, El color en llibertat, en què el color és cada vegada més pur i nítid. Encara que totes les obres que s’exposaran tinguin una qualitat innegable, n’hi ha algunes que mereixen un comentari a part, com per exemple l’autoretrat de Van Gogh del 1887, de l’oli Port-en Bessin, avant-port, marée haute, del puntillista Georges Seurat, que substitueix la pinzellada llarga per petits punts de color. De Paul Gauguin hi ha un autoretrat amb la figura de Crist, de l’any 1890, que s’aparta de la perspectiva i deixa de banda el modelatge i les ombres. Maurice Denis, un dels màxims exponents dels nabís, hi és amb amb la peça Paysage aux arbres verts (1893), que va rebre la influència de Gauguin, en què el tema cada vegada és més simple. De Paul Cézanne també hi ha un autoretrat amb un fons de color rosat, del 1875. Quant al fauvista André Derain, el Pont de Charing Cross (1906) reflecteix la seva visió del paisatge urbà, amb violents contrastos cromàtics. Finalment, hi ha un Picasso del 1906, Nu sur fond rouge, de l’època de Gósol, i de quan coneix Matisse: és el moment de la seva aproximació al cubisme.

A la imatge, detall d'Henri de Toulousse-Lautrec. Clownesse Cha- U- Kao, 1895. Musée d’Orsay, París. Llegat del comte Isaac de Camondo, el 1911. © RMN-Grand Palais (Musée d’Orsay) / Hervé Lewandowski.