L'art del paisatge a Catalunya

L’art en el paisatge s’ha desenvolupat al llarg de prop de 45 anys a partir de les experiències del land art, o earth art als EUA durant els anys 60 del segle passat, amb aportacions d’artistes com ara Robert Smithson, Robert Morris, Nancy Holt, Richard Long, Christo, Walter De Maria o Michael Heizer. Van emergir en la dècada dels 70, en plena expansió de l’art conceptual, com un acte de resistència i d’empoderament, a partir del coneixement de les accions dels nord-americans, com, entre d’altres, l’exposició Earth Works a la galeria Dwan Gallery de Nova York, el 1968. Algunes exposicions recuperen intervencions que permeten fer una aproximació i indicar algunes tendències de manera especulativa. Pilar Parcerisas, en la presentació de l’exposició Idees i actituds, entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980, ja esmenta la necessitat de recuperar i catalogar per a la història un dels moments més imaginatius de l’art català. Com a exemples, les peces de Francesc Abad sobre els elements, com ara Accions, Treball sobre els quatre elements, terra, 1972, o les obres de Fina Miralles, Translacions, 1973, o Duna, 1973; Carles Pujol, amb Platja, 1975, o Àngels Ribé, amb les accions Escuma de sabó, 1969, o Cut, Chicago, 1973, o el treball de Pere Noguera en què la mateixa matèria és paisatge. El Macba també va recollir a Més allà de l’objecte algunes de les peces més significatives d’aquest moviment, com per exemple l’Inflable d’Eivissa, 1971, de Josep Ponsatí. La intervenció en el paisatge, però, no és l’únic focus d’experimentació dels artistes de l’art conceptual català, “que va incorporar nous mitjans que a partir d’aquest moment van ser reconeguts com a obra d’art, com ara el llenguatge escrit, l’objecte manipulat, les accions amb el propi cos, els subsentits, els treballs a la natura i en el paisatge, el vídeo...” (1) De fet, les intervencions en el paisatge estan molt relacionades amb l’acció o el registre, ja sigui a través de la fotografia, el vídeo o el so, que continuen tenint una importància fonamental en les intervencions efímeres. Perquè actualment, mentre es pot percebre una tendència a la monumentalització del paisatge com a espai de memòria i reconeixement –en part també deutora d’aquelles intervencions dels seixanta– amb un enfocament d’ordenació territorial del qual mai no han constituït el cor central ni l’invisible, ni l’intangible, ni l’efímer (2), assistim d’altra banda a una manera de fer que té més a veure amb el conceptual català: accions/intervencions en el paisatge de menor escala, amb un caràcter marcadament efímer. De fet, el land art clàssic ja es defineix en ell mateix com un art processual que incorpora el concepte de temps. Una recerca que Joan Nogué descriu com “les geografies de la invisibilitat, les cartografies de la quotidianitat i els seus corresponents paisatges ocults” (3). Aquest caràcter de l’efímer el planteja Christine Buci-Glucksmann (4), que el descriu com una dimensió de l’existència humana en l’època de la globalització, que és capaç de modificar la nostra relació amb el món i de produir una nova estètica, la de les fluïdeses. Les obres que se situen en aquest nou paradigma del temps i de l’espai –i que aquest marc no permet desenvolupar més que com a pinzellada– tenen majoritàriament un perfil essencial, mínim, poètic, amb un caràcter crític no exempt d’humor que estableix una certa continuïtat amb l’obra d’alguns artistes conceptuals. Per aquests artistes, l’obra d’art està estretament vinculada al lloc, no és solament un espai físic possible, sinó el lloc (5). A Catalunya, Perejaume en seria el referent més clar, amb obres com ara Enclavament de Bellaterra, del 2007, a través de la qual la idea és fixar la terra, una visió poètica i alhora irònica sobre la intervenció excessivament transformadora de la naturalesa del paisatge (6). Tant la ironia com la dimensió crítica i política apareixen també en els projectes d’altres artistes que investiguen l’art en el paisatge, i l’art dels quals està perfectament enclavat en el paisatge. Un cas seria el d’Albert Gusi, que, des de la fotografia, investiga l’acció i l’art processual, en un paisatge en transformació constant; les accions sonores de Josep Cerdà; les intervencions de Jordi Mitjà amb obres com per exemple Els mots esquerps, 2013, que recupera la memòria del Club Mediterranée i que qüestiona la monumentalització de l’espai, o la investigació d’Enric Maurí Paisatges furtius. Narratives de no-ficció, 2013, sobre els usos del paisatge en les perifèries urbanes. 1. Pilar Parcerisas (ed.). Idees i actituds, entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1992. Exposició al Centre d’Art Santa Mònica, del 15 de gener a l’1 de març, Barcelona, 1992. Comissariada per Pilar Parcerisas. pàg. 16.  2. Joan Nogué.  “Els altres paisatges”, a Albert Macaya, Rosa M. Ricomà i Marisa Suárez (ed.) Art i paisatge. Diàlegs entre arts visuals i entorn. 2009. (pàg. 13-27) pàg. 13-14.  3. Joan Nogué ho expressa d’aquesta manera: “Les geografies de la invisibilitat, les cartografies de la quotidinaitat i els seus corresponents paisatges ocults estan encara per descriure, per interpretar. I és possible fer-ho en el marc d’una ontologia del visible basada en el convenciment que el no visible està completament entrellaçat amb el visible; però no com un simple buit en la malla del visible, sinó com la base que l’aguanta.” 4. Joan Nogué. “Els altres paisatges”, a Albert Macaya, Rosa M. Ricomà i Marisa Suárez (ed.) Art i paisatge. Diàlegs entre arts visuals i entorn. 2009. (pàg. 13-27) pàg. 18.  5. Christine Buci-Glucksmann. Estética de lo efímero (trad. Santiago E. Espinosa) Madrid: Arena Libros, 2006. “Para la gran mayoría de los artistas del Land Art, la obra de arte no está puesta en un lugar, sino que es el lugar”. Tonia Raquejo. “El arte de esculpir el planeta: la Geología y el ‘Land Art’”. Tierra y tecnología, núm. 39, 20-23 - Primer semestre de 2011 (20-23)  Pàg. 22   http://www.icog.es/files/04landart.pdf.  6. Martí Peran descriu així la relació que l’artista manté en el lloc: “L’ancoratge territorial, aquest enclavament al lloc que proposa Perejaume, coincideix  perfectament amb la perspectiva des de la qual les teories del decreixement ofereixen solucions alternatives als models polítics i econòmics convencionals.” Martí Peran. “Tractat sobre les formes de recular i trobar el lloc” a Perejaume et al., Ai Perejaume, si veiessis la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova! Barcelona: Obra Social de CatalunyaCaixa, DL 2011. Catàleg de l’exposició de  Perejaume a la sala d’exposicions CX La Pedrera, Barcelona, del 25 d’octubre de 2011 al 12 de febrer de 2012. (pàg. 35-67) pàg. 56. A la imatge, Josep Ponsatí, Catalunya endavanat, 1982. Escultura mòbil. Plaça de Catalunya de Barcelona. Fotografies Toni Vidal, Carme Sánchez i Miquel Casanellas.