40 anys de la Fundació Joan Miró de Barcelona

Joan Miró és un garbuix; la sensibilitat l’assetja pertot, l’atrau qualsevol cosa viva o inert que trobi al seu entorn, els humans criden la seva atenció perquè són un desori de desesperació joiosa o dramàtica sense horitzó; sent el sexe –o l’eròtica, com vulgueu– una força que exigeix sadollament i manifestar-se explosivament amb triomfalisme ben manifest. Tot plegat acompanyat d’una inhabilitat perquè se’l reconegui socialment com el que és: un artista creador. Joan Miró era un ingenu d’una intuïció profunda; sabia expressar-se però no era capaç de definir i, en lloc de fer-ho per aquest procés intel·lectual, mostrava allò que expressava, però sense definir. La seva obra és l’imperatiu dels sentits. Recordo una conversa que vam tenir un bon dia al matí, en trobar-nos a la confluència de la Diagonal amb el carrer Comte d’Urgell, el barretaire Joan Prats, amic íntim i de tota la vida de Joan Miró, i jo. Em va dir: “L’obra d’en Miró no és un alfabet sinó una expressió”, i jo li vaig contestar: “Sí, però per penetrar en tot llenguatge ens cal conèixer el codi formal.” El que succeïa és que el codi de Miró era un codi –està previst que existeixi– per a un sol usuari; és el que se’n diu un codi idiota. I aquesta era la impressió que molt sovint donava en Miró, semblava un babau: mirava amb un somriure retingut, entre absent, afable i innocent, però sempre distant; només responia dient: “Sí, sí”; però res més. Però quan s’expressava, si ho feia amb línies o colors, se’ns escapava la captació que poguéssim creure ferma i, si ho feia amb mots, aquests eren precisos i contundents, si bé el contingut locucional resultava restringit i lògicament contradictori amb la realitat a la qual pogués al·ludir. Diria, actualment, que era un cos posseït per la síndrome d’Asperger (genials unilaterals; autistes excelsos). En Miró era un poeta pintor, més que el que entenem com un artista pintor; li mancava la precisió formal de l’acadèmic. Per això ell sempre deia que la “pintura” sofria ja quaranta segles de decadència” i que des d’Altamira fins ara l’expressió artística havia perdut el tremp. L’art és expressió, mostració. A la manera d’un Ausiàs March: sentir més que saber (sense, però, tenir els recursos arcaics que aquest posseïa). Per això deia que la seva religió era Mont-roig: el que veia i allí hi havia i hi trobava era la veritat sensible. És amb el temps que va ser conscient de la necessària conceptualització de l’art, i per això va voler crear el Centre d’Estudis d’Art Contemporani (CEAC), la Fundació Miró. Perquè allí s’hi estudiés la seva obra, però també la creativitat contemporània actual. Un centre d’art havia de ser com el claustre d’un convent, clausura per a la reflexió i obertura, natura, per a la percepció. El seu amic Josep Lluís Sert el va comprendre perfectament i per això es va crear el centre de Barcelona, que tenia el precedent, amb la mateixa intenció, de la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença. Miró va dotar inicialment la seva fundació d’infinitat de carpetes i dossiers plens de retalls de diari o de paper qualsevol, d’apunts. Precisament era perquè es procedís a estudiar, a analitzar la gènesi, els fonaments impulsius i/o intuïtius de la seva obra. Sabem que qualsevol cosa el provocava i que recollia, retallava, estripava a la mida que li convingués i/o prenia nota de tot el que succeïa al seu entorn i afectava la seva sensibilitat perceptiva. Les realitats assolien el significat que ell els atorgava. No anava al darrere, ni l’interessava, de captar la dita objectivitat social, del que l’entornava. Quan en algunes ocasions això sembla que succeeix, és perquè hi ha una clara expressió directa entre fets i representació expressiva (el cartell i el text d’Aidez l’Espagne; imatge i verbalisme ben encaixats i encreuats). Obvi, era el centre, nucli i clau de l’entrada autèntica al nou art contemporani, aquell que sorgeix de l’actitud i de l’expressió personal davant de la realitat social i, possiblement, també de la nova realitat científica. L’objectivació d’aquesta sensibilitat de tipus mironià s’ha assajat de portar-la a terme des de l’inici. S’ha intentat d’aconseguir-ho a través d’exposicions temporals de grans creadors del segle XX i en el seu ample ventall de creativitat radical, insòlita i d’excepció. Els joves creadors s’han mostrat –successivament– als espais 10 i 13. A la imatge, Josep Lluís i Moncha Sert, Pilar Juncosa i Joan Miró a la porta de la Fundació. c. 1975. © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona, 2015.