"VVAA. Altres mirades sobre l'art" d'Antonio Ontañón i J.A. Prieto

L’edició a cura d’Antonio Ontañón i Jesús Ángel Prieto tanca la trilogia que s’inicià amb dos volums sobre el disseny i l’artesania. Ara, moment de l’art, es posen sobre la taula aspectes poc usuals, com per exemple la pedagogia de l’art, les institucions artístiques, la relació amb els moviments socials i amb l’espai públic, el context o les tendències artístiques actuals. L’estil del llibre és pedagògic, crític i divers: l’ull social i polític de l’artista, però també de l’escriptor i l’estudiós arrodoneixen el descriteri sobre les noves formes de fusió de l’estètic amb el social. Els editors han respectat la diversitat d’idees (no sempre coincidents) i també la varietat lingüística dels seus col·laboradors: el llibre uneix català i castellà, qualificant el lector de “persona culta, interessada en l’art i el disseny, que viu, principalment, tot i que no únicament, a Catalunya”. La crítica d’art Lola Donaire explica l’art perifèric des dels punts de vista de la producció, la mediació, els mètodes i els processos, arribant a la conclusió que nulla estetica sine etica. El professor Antonio Ontañón i l’historiador Ernesto Escobedo parlen del treball humà en temps de crisi, una relació ideal entre l’artista i la feina que engendra la idea de creativitat (William Morris, Guy Debord o Beuys). La professora Nora Ancarola entrevista Eulàlia Grau a L’art com a activisme i reflexió solid(t)ària. S’hi apunta la voluntat desmitificadora del propi procés creatiu com a únic i personal. El professor i crític Jorge Luis Marzo analitza el neoliberalisme en la cultura catalana a partir del drama de les polítiques artístiques del país. Per la seva banda, el professor activista Marc Casanovas prova d’organitzar el rebuig des d’un poder alternatiu assolit amb la revolució social i política. L’escriptor Jesús Martínez Clarà i l’escultor Gabriel Sanz debaten sota el títol Massana dura: l’art a les escoles d’art. Sembla ser que, actualment, l’art és a fora de l’escola i la realitat, a dins atès l’excés conceptualista que bandeja la praxi i la perseverança. El teòric de l’art Jesús-Àngel Prieto exposa les seves reflexions heterodoxes sobre un possible canvi de paradigma, però no de l’art, sinó de tot plegat. L’exespectador de la professora Sílvia Puig és el protagonista absolut de l’obra total, el caminant, el passejant, aquell que ha deixat de banda, per sempre, la seva actitud passiva i ara s’implica en l’art i en la vida. El pintor Isidre Manils i l’artista visual Jordi Canudas discrepen sobre la pedagogia de l’art i l’art de la pedagogia, qüestionant la necessitat (o no) de les acadèmies. “¿De qué va esto?”, es demana Romà Arranz referint-se a la definició de l’art com a allò que el sistema vol que sigui art: “La belleza es puro crack y el arte, vómito”.