Dada Siegt!: Duchamp suat

Se suposa que Duchamp detestava el sol i la calor. Per això va destinar part del seu temps a Cadaqués a intentar fabricar un para-sol que es mogués amb el sol. No ho va aconseguir. En algunes de les fotos en què apareix a Cadaqués a l’estiu porta un gran barret de palla. A Tenny sí que li agradava la calor, la llum de la Mediterrània i prendre el sol. És curiós com el mite del Duchamp elegant queda literalment fos en la imatge d’aquest senyor francès que intenta amagar-se del sol amb un barret de palla i esquivar la calor amb pantalons curts. La calor és més extrema que el fred perquè sempre ens torna una imatge més patètica de nosaltres mateixos, com si el cos marqués la seva llei: cossos bronzejats, suats, que es protegeixen, músculs, panxa, sexualitat i indiferència. L’estiu em fa pensar en Duchamp. Potser per contrast: l’artista de la idea davant la suor, la pell, la carn i el cos. O, justament per això, perquè la imatge vorejant el ridícul del senyor prim i blanquet sota un barret és la que més parla d’aquesta recerca sensual i sexual de la seva feina i pensament. També recordo Duchamp a l’estiu per motius personals. Ja fa molts anys a l’estiu vaig acabar un petit assaig (mai publicat) sobre les arrels literàries de Duchamp; alguna cosa de la suor de la calor va quedar en ell. I és inevitable algun passeig per Cadaqués mirant de reüll els llocs duchampians. O una visita a la cascada de les Escaules replicant la foto amb Man Ray. Camí cap a Cadaqués, veient la serralada de Sant Pere de Rodes, recordo altres fotos: les de Dalí, Gala, Duchamp i Tenny en ple passeig campestre. Els dos artistes que d’alguna manera afirmen la idea de l’artista com a individu urbà, allunyats de les imatges lligades a les festes glamuroses, dels gratacels, l’apartament minúscul a París o Manhattan, sinó en plena excursió. Sempre m’he preguntat de què diantre parlarien, i he tingut la sospita que aquestes converses ens revelarien la complexitat d’un Duchamp molt més corpori i banal i d’un Dalí més sofisticat (d’això va també el pavelló d’Espanya a Venècia de Martí Manen). Al cap i a la fi va ser Dalí qui va descobrir Cadaqués a Duchamp... Duchamp s’ha convertit en un assumpte gairebé d’exegetes que, paradoxalment, acaben convertint-lo en una mena de sant asexuat. No obstant això, sempre apareixen noves pistes. L’última, que desconeixia, té a veure amb la calor, o amb retornar una imatge sexual i carnal de Duchamp. Me la va explicar Cuauhtémoc Medina, al qual li va explicar Arturo Schwarz. Explicava que en els anys seixanta feia una conferència en la qual parlava de les primeres pintures, com ara Jeune Homme et jeune fille dans li Printemps, amb dos joves nus al camp, o el Readymade Malheureux, regal de noces desgraciat i autodestructible que va regalar a la seva germana quan es va casar. Schwarz seguia i arribava fins al Gran Verre per acabar afirmant que tota l’obra de Duchamp partia d’una relació incestuosa amb la seva germana. Mentrestant, al fons de la sala i entre els aplaudiments del públic, Marcel també aplaudia discretament i somreia amb ironia. A la imatge, Minotaure 2 de Duchamp.