Radicals lliures (art i poesia): Retrat d'ara

De bon matí sortí de casa amb la maleta

ben plena de totes les pintures que ven l’adroguer.

Pagà un preu raonable però excessiu

pel migrat sou i el físic benefici tísic

amb el qual pot mercadejar un desconegut.

Després de molt caminar ha arribat i encén

un gran foc al bell mig de la nit del bosc. Abans d’ara

saludà distretament l’Ara que anava cap allà.

Se’l troba al davant. Planta el cavallet

i disposa el llenç per fer-li un retrat.

Pren uns apunts fugaços però encertats

per la condició d’envellir i rejovenir

ambdós abans de l’esbós i fixar-lo amb el gest.

No és com era ni és com hauria de ser.

Desconeixent tot tractat, com plantejar-lo?

Prova un cop d’ull al contorn de l’instant

i aviva la utopia i la pràctica revolucionària.

S’inspira en la lingüística i la passió pels mots.

–L’ara és ahir? –L’ara és demà? –El demà és ara?

No som on érem ni som on hauríem de ser.

                                        Amb això que la llum

inundà i assecà el gruix de la pintura.

Malcontent arrencà la crosta de la pell

i el llenguatge. I es digué: –Ara bé.

Ara és avui i encara si és massa dir.

El maig del 78, fa prop de trenta anys, vaig escriure el poema sobre l’art i el temps referit a Borrell, pocs dies després d’haver ell instal·lat el seu estudi al damunt de la casa biblioteca on jo sojornava. Ens visitàvem sovint. Ell era un home metòdic, solitari. Practicava una investigació plàstica sense brogit. La seva meditació profunda davant la tela o pàgina en blanc quedava resolta amb uns elements mínims: la base de color i el mínim gest que estructurava el no-res dins els límits; a vegades un esborrat deixava sortir el rerefons. I així i tot, pocs artistes m’han colpit tant. Compartia aquesta passió amb el Perejaume, dels primers postmoderns, que sabia estimar-hi la sinceritat i l’antiretoricisme. El sabia veure amb mentalitat preecològica, espantats, com érem, davant l’excés que ens acabaria colgant a tots plegats i per totes bandes. Sovint el visitava el Lluís M. Riera, cabdal, de la galeria Joan Prats, fidel i lleial. Qui sap si la seva mirada, contrària a la velocitat publicitària que s’imposava al cinema, l’aproximava a la fixedat química de l’instant. Brossa n’era el gran defensor, partidari d’una lluita fèrria contra el costum noucentista imperant en el gust burgès barceloní i defensor dels actes purs i violents sense sang, màgics. Entre els abstractes del moment, la Maria Lluïsa Borràs ho va veure clar tot seguit, era l’únic que no tovejava ni florejava, ni accentuava amb excés el gest. A sota, a casa, hi emergien els novells. I hi sovintejaven els poetes Palau i Fabre, ferreny i artaudià, i Vinyoli, provant d’abastar l’inversemblant. Tots teníem una flaca pel més desconegut dels artistes. Els de Sabadell el tenien com un clàssic als seus quaranta anys. Però era un món a part. La Rosa M. Malet, de bon començament, tenia al seu despatx de directora una fusta de Perejaume i una tela de Borrell. Ells han fet una feinada enorme i la Miró destaca com cap altre espai cultural de la ciutat per la seva independència estètica. La poesia forma part del finit de l’infinit i és contrària al temps devorador. El passat, el present i el futur s’expressen amb el seu enigma i la seva fragilitat. Miró tenia un llibre de poemes en entrar a l’estudi. Tota la història que ha passat mentrestant, la política i la social, i la cultural, es pot apreciar per la seva radicalitat i immanència. Borrell va directe a l’ull de l’art.

A la imatge, Els treballs i els dies d'Alfons Borrell.