Venustas: L'Expo de Milà

El primer de maig d’enguany es va inaugurar l’Exposició Universal de Milà, que restarà oberta fins al mes d’octubre. El lema escollit és Feed the World. Energy for Life i proposa una reflexió sobre com alimentar, en un futur proper, una població mundial en augment exponencial quan, ni tan sols ara, hem sabut eradicar la vergonya de la fam al món. No toca aquí fer una reflexió sobre les respostes donades pels estats presents a l’Expo, només dir que en general són tan pobres que hom es planteja la utilitat real de les exposicions universals més enllà de ser un immens aparador turístic. Les exposicions universals, en canvi, sí que serveixen per prendre el pols a l’arquitectura del moment amb l’avantatge de fer-ne un retrat global. La pròpia tipologia del pavelló és extremadament perillosa i, alhora, definidora de les tendències estètiques i formals en el món de l’arquitectura. Diem perillosa perquè el pavelló no pot escudar-se en el programa per donar sentit a l’arquitectura i la seva condició d’anunci, el fet de voler destacar entre desenes d’artefactes iguals, és un terreny abonat per a solucions estrambòtiques i molt sovint oblidables. També és cert, però, que la projecció i la llibertat creativa que proporcionen les exposicions han donat a la creació arquitectònica alguns dels seus millors edificis manifest. Cap història de l’arquitectura pot obviar el pavelló alemany de Mies van der Rohe a Barcelona l’any 1929 o el pavelló Philips, de Le Corbusier i Iannis Xenakis, a Brussel·les el 1958. La llista d’edificis memorables vinculats a les exposicions universals és interminable: Alvar Aalto, a Nova York, el 1939; Buckminster Fuller, a Mont-real, el 1967;  Alvaro Siza, a Lisboa, el 1998... No crec que sigui agosarat dir que cap dels pavellons de Milà entrarà en aquesta llista de destacats, el pla urbanístic de l’exposició, molt còmode per als visitants, no ajuda gaire l’arquitectura a lluir. A Milà abunden els jardins, les arquitectures que barregen, amb més o menys encert, interior i exterior, aprofitant el clima benigne de l’estiu mediterrani. Si volem veure propostes arquitectòniques sorprenents no podem perdre’ns la del Regne Unit, que, seguint l’estela del seu magnífic pavelló a Xangai 2010, presenta una arquitectura orgànica, poètica i sorprenent i posa l’accent en el gravíssim problema mundial que representa la mort massiva de les abelles. Amb molt de risc, l’opció del Brasil combina una experiència propera als esports d’aventura amb una elegant arquitectura interior al més pur estil brasiler. Un altre encert és el bosc amagat d’Àustria, que aconsegueix transportar-nos als seus paisatges alpins. Potser la millor arquitectura, no pas la més vistosa, seria la del pavelló del sultanat de Bahrein. És un magnífic edifici que combina paisatge, tradició cultural i modernitat amb un interessant sistema constructiu. Un pavelló que, acabada l’Expo, serà desmuntat i traslladat al país aràbic perquè serveixi d’acollida a un nou jardí botànic, una bona opció per dotar d’una mica de sentit la participació, cada cop més prescindible, en les exposicions universals. A la imatge, Pavelló del Regne Unit a l'Exposició Universal de Milà 2015.