Del "land art" a l'obra efímera

La idea del paisatge com a espai d’intervenció artística que alguns artistes reivindiquen a final dels anys seixanta i que formalitzen en el moviment que coneixement com a land art o earthworks té unes arrels profundes en la història de la civilització humana. Els artistes del land art retornen a les formes geomètriques, primitives i anònimes de les cultures arcaiques. S’acullen al cercle, l’espiral, la piràmide, el triangle, que s’integren fàcilment a l’escultura minimalista. La revisió i consideració d’alguns monuments arqueològics, com ara Stonehenge a Anglaterra o les piràmides de Teotihuacan a Mèxic, contribueixen a crear formes simbòliques contundents, que amb el temps resisteixen millor un procés inevitable de deteriorament, com és el cas d’una de les obres més famoses de land art, l’Spiral Jetty (1970), de Robert Smithson, al Great Salt (Utah). Diversos fets van contribuir a l’aparició d’aquesta renovada consciència del paisatge com a lloc d’intervenció artística a final de la dècada dels seixanta del segle XX. D’una banda, l’esgotament de l’abstracció nord-americana en pintura que va deixar pas a l’art pop; d’una altra, l’interès dels artistes per reivindicar la naturalesa i el paisatge enfront de la destrucció generada pel procés tecnològic i la renúncia a representar el paisatge des de l’il·lusionisme òptic. Un nou romanticisme reivindicava la natura com a forma de cultura i el reconeixement de l’espai físic com a lloc inherent a l’obra d’art, que va acabar de crear el concepte de site specific. Isamu Noguchi es va avançar als artistes del land art amb el projecte environamental Play Mountain (1933), que no va arribar a realitzar, concebut com a parc i com a lloc d’esplai, inspirant-se en els monuments asteques mexicans. Als Estats Units, alguns artistes van expandir l’escultura cap a una acció en l’espai real, sovint acompanyats de grans màquines per poder transportar els materials, excavar la terra o deixar-hi una petjada geomètrica de grans dimensions. Artistes com per exemple Michael Heizer, Robert Smithson, Walter de Maria, Nancy Holt, James Turrell o Donald Judd van treballar en la infinitud del desert i en espais absolutament oblidats per l’art fins aleshores. Constitueixen peces espectaculars d’aquest període l’obra de Michael Heizer titulada Isolated Mass/Circumflex n. 9, a la depressió de Nevada (1968), una excavació a la terra en forma de llaç, o el camp de 400 parallamps al desert de Nou Mèxic, de Walter De Maria, a l’obra Lightning Field (1974-1977), un treball sobre l’energia de les descàrregues elèctriques en aquella zona. A Europa, els artistes del land art van instaurar un tipus de propostes més lleugeres, basades en la passejada per camins i muntanyes, com una manera de deixar una petjada, un rastre humà en l’espai natural. Richard Long i Hamish Fulton van ser els primers a deixar la seva empremta en els espais naturals, però també Ian Hamilton Finlay en la creació de jardins, que propicien la unió entre natura i cultura, entre el món vegetal i la cultura lapidària. Altres autors s’inscriuen en aquest corrent que té molt de romàntic, com ara el mateix Christo amb els seus empaquetaments; Nils Udo, amb els seus nius, o Andy Goldsworthy, amb els seus treballs més efímers en la natura. I és que l’evolució i actualització del land art probablement hagi seguit la línia anglesa, més lleugera, que la línia nord-americana, en el sentit que s’està abandonant la monumentalitat de les formes per una idea més efímera de la terra i el paisatge. S’està pensant més en termes d’obres de consciència ecològica. La idea de l’efímer preval per sobre del que és permanent i s’adapta també a la idea de canvi. No es vol imposar una forma, sinó només subratllar allò que el paisatge ja té. El land art d’avui cobreix molts camps i temes, des de la consciència ecològica fins a un art possiblement biodegradable en el futur, del qual seria pioner el mateix Andy Goldsworthy. Hi ha artistes com ara Andrés Amador, que treballa amb patterns universals inspirats en les flors, en dissenys cèltics o en els tatuatges de henna que transporta a la sorra del mar. D’altres com ara Christina Wenderoth fonamenten el seu treball en la passejada per la natura. Ella hi deixa la seva petjada amb petits treballs als arbres, com si es tractés d’un insecte, mentre que d’altres, com per exemple l’escultor holandès Lucien den Arend, treballen la natura en un context urbà, com ara l’oasi que ha creat a Ede, Holanda, concebut com una reserva natural. També es podria considerar una obra de land art social la plantada de 7.000 roures que va iniciar Joseph Beuys a la Documenta VII de Kassel del 1982 o el Jardí Paradise a Bolognano, prop de  Pescara, on va plantar les espècies d’arbres en extinció, i on se celebra enguany el darrer Fòrum sobre Joseph Beuys, en record de la discussió sobre La Difesa della Natura, del 1984. L’art tendeix a ser, cada cop més, menys representació i més experiència, de manera que el land art és avui una forma més pública i popular de presentar l’art com a experiència que les fotografies i els documents que n’exhibeixen els museus. A la imatge, Christo. Costa Embolicada, 1969. Malla de control de l’erosió d’un milió de peus quadrats. Little Bay, Austràlia.