Bloc del transeunt: L'art que desactiva

M’estic replantejant el meu ofici. No és broma. Ja fa temps que pensava, i em sembla que ho tinc escrit en algun lloc, que la història de l’art és la disciplina humanista més retrògrada, conservadora o, si es vol, de dretes que tenim a les facultats de filosofia i lletres. No és que hagi tingut una epifania sobtada. Simplement, cada vegada estic més convençut de l’afirmació. No tinc espai per a grans argumentacions. Però deixeu-me que us plantegi una simple anècdota comparativa: mentre que la filosofia o les filologies prenen els seus objectes d’estudi en horitzontal, sobre una taula, l’art s’estudia en vertical, amb obres sovint penjades, com disposades en un altar. I l’investigador s’hi presenta amb actitud devota o pia, de genollons. Em temo que jo mateix dec caure en la sacralització més del que no voldria. N’estic fart de l’adulació obseqüent. D’aquells que prefereixen l’art com un reducte on amagar-se amb la presumpta coartada de l’emoció, de la sensibilitat, de la creativitat humana i tantes altres mitges veritats. Si l’obra d’art no t’interroga i et fa pensar acaba acomplint el mateix paper que una imatge religiosa, la de la creença irracional, la devoció mariana, la fe acrítica. Quan, a la universitat, un es dedica als estudis artístics a partir de cantar les excel·lències del seu objecte d’estudi cau en la vanaglòria, en el que podríem anomenar frau epistèmic. És evident que el sistema institucional de la cultura tendeix a fagocitar-ho tot o gairebé tot. Especialment, el que ha passat en temps pretèrits. Ja ho expressava Adorno quan es referia a la neutralització de l’art contestatari i ho concretava en el procés d’absorció del surrealisme, per exemple. Un moviment, com també el dadaisme, que proclamava una revolta que el sistema ha acabat mercantilitzant, artistitzant i reduint a un paper tan decoratiu com les obres coetànies que, aquelles sí, només tenien una ambició: ser penjades a les parets dels grans col·leccionistes de l’aristocràcia i de la burgesia del moment. Però, nosaltres, a les aules, hem de reactivar aquell germen contestatari; hem de desprendre aquelles peces i aquells textos de la comoditat del relat –el continu– històric. En cas contrari, assimilem l’esperit d’aquells moviments al mateix esperit dels artistes que mai no s’han proposat res més que agradar, encara que els més espavilats ho vesteixin amb poètiques aparentment profundes. Aquest conservadorisme dels estudis artístics a la universitat es fa més palès encara amb la relació que l’acadèmia sol prendre amb el seu present, amb allò que no pot col·locar-se encara en la nevera asèptica dels museus. No estem malbaratant el sentit real de l’art en una societat tan tensa com la nostra? Ara, l’adulació al poder, l’entreteniment, ja no prové dels artistes de la cort; la trobem en altres indrets també dignes d’estudi (els mitjans de comunicació, la publicitat...). En conseqüència, hauríem de subratllar aquell art que sigui capaç d’inquietar-nos, no aquell que ens reconforta. Podem intuir que es tracta d’obres tan insubstancials com moltes de les que poblen les parets i els magatzems dels museus històrics; però, per corroborar-ho o no, cal un procés en què hem de fer intervenir els nostres estudiants. Ells es mereixen que cridem l’atenció sobre la creació insegura i experimental, perquè l’altra, la que és sancionada per tothom sense exclusions, ja té el seu estol d’aduladors petrificats. A la imatge, poema escollit per Joan M. Minguet per acompanyar aquest article.