Entrevista a Jaume Reus, director de l'Arts Santa Mònica

Jaume Reus és director del Centre d’Arts Santa Mònica des del gener del 2015. Llicenciat en filosofia i lletres i doctor en història de l’art per la Universitat de les Illes Balears, amb una tesi sobre Joan Miró. Arriba després de ser un any a l’Espai Mallorca i d’haver passat per la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. És autor del llibre Art i conjuntura. La jove plàstica a Mallorca 1970-1978 i de diversos articles, a més de diversos projectes expositius. Per Reus, el Santa Mònica ha de ser un dofí que sondegi la creació actual en tots els àmbits de l’art i que s’articuli amb diferents centres i projectes del territori. Com es perfilarà el centre a partir d’ara? El perfil del centre té sentit a la ciutat, juntament amb la constel·lació d’altres grans centres dedicats més específicament a un llenguatge artístic, com ara el Macba, la Virreina, el Mercat de les Flors, la Capella... Es tractaria que anés agafant una personalitat, no ja perquè sigui un dels més antics de Barcelona, sinó perquè crec que des del departament la previsió és fer un centre de la creativitat que no té gaires parangons en l’àmbit internacional. L’hem d’entendre com un centre on no som d’arts visuals emergents, perquè això és un estàndard que ja està fet i que ja fan a diferents llocs amb més o menys fortuna, es tracta una mica d’explorar, que tingui una possibilitat híbrida quant a llenguatges, perquè molts creadors contemporanis no es troben còmodes encasellats en un llenguatge, encara que en siguin especialistes. Hi ha artistes que en un moment determinat utilitzen la fotografia, utilitzen la dansa, els aspectes performàtics, aspectes relacionats amb l’arquitectura, amb la pintura, les instal·lacions, el vídeo, el cinema... El claustre, no el dedicarem tant a exposicions, sinó més a activitats, seminaris, workshops... una altra dimensió.  Tindrem una programació molt més estable de música contemporània, actual, de compositors joves i de clàssica, que exploraran les sonoritats de l’edifici, l’escala, el claustre... Farem un projecte molt bo que jo tenia damunt la taula quan vaig arribar, que espero que sorprengui, es diu Figures del desdoblament i ocuparà pràcticament tot Santa Mònica. És un projecte ambiciós, fet amb altres centres: Mercat de les Flors, Institut del Teatre, festes de la Mercè, el Macba també ens ha deixat obres, el Museu Marès... Toni Combau n’és el curador i el disseny és de Dani Freixes. L’exposició està relacionada amb els titelles, el teatre d’ombres, el teatre visual, l’objecte. Serà l’única exposició de l’octubre al gener, amb alguna altra al balcó. Jo pensava, pel 16, no fer tantes exposicions. Entre les previstes n’hi haurà una sobre literatures digitals a partir del gener, i sobre art digital també; he encomanat diferents exposicions a diferents curadors. I com s’articula el Santa Mònica pel territori? Santa Mònica ha de ser una marca que s’ha de reconèixer dins del territori, no només a Barcelona, sinó que tenim una perspectiva un poc més de territori, som Generalitat, i la gent de fora de Barcelona es queixa que no els arriba certa acció cultural, llavors estem plenament integrats en la Xarxa d’Arts Visuals. M’interessa el tema de les itineracions i coproduccions, tant en el territori, com en un àmbit estatal i internacional. Tenim el premi, que aquest any hem donat a Jordi Colomer, que pot ser itinerant pel territori i per l’estranger. Per Cabo Sanroque vam convidar la Fundación Telefónica i ara els han encomanat una peça amb material de la fundació, material de telefonia obsolet, aquesta també és l’acció que ha de fer el Santa Mònica, facilitar una continuïtat i un seguiment. I també hem de sortir de l’espai físic. Ara mateix tenim dos projectes importants en relació amb el barri: un és el de la Cèlia del Diego, amb unes activitats i una mediació al voltant de l’exposició, que és una mostra que recull l’exploració i la recerca de diferent gent, d’arquitectura, d’antropologia, de filosofia, d’arts visuals... en relació amb el barri i el concepte de mobilitat, amb el Raval i el Gòtic com a casos d’estudi. I ja amb vista al 16 volem col·laborar més, aquest any ja col·laborarem amb Temporada Alta de Girona, fem una coproducció d’òpera contemporània, For Carmen. Farem coses amb el Mercat de les Flors, amb el Grec, amb Loop, diferents institucions... Insitu, Ingràvid, Eufònic Urbà... s’han de conservar. Jo no he vingut a desfer coses que funcionen per imposar una nova seqüència de festivals. Un Santa Mònica expandit? Jo crec que el Santa Mònica ha de ser un dofí, encara que sigui un lloc de 1740. Ser un dofí en el sentit de tenir prou agilitat per sondejar bé l’actualitat, amb temes de pensament. Ara a finals d’any també fem unes jornades filosòfiques amb l’Institut Francès i el CCCB, i la pregunta és: per què treballem? Santa Mònica ha d’adoptar un perfil més experimental i més arriscat. El Macba o el CCCB són institucions d’una altra lliga. Volem impulsar residència de creadors i també d’investigadors, gent que fa recerca. Hi han estat Jordi Colomer i Manzoni, ara hi ha Translocacions, hi passarà més gent. Això ens acosta més a Hangar o a altres fàbriques de creació, però nosaltres tampoc no ho som en un sentit estricte. Santa Mònica ha estat reivindicat per les arts visuals Arts visuals i llocs d’exposició n’hi ha, una altra cosa és que ens agradin les polítiques. I que n’hi hauria d’haver més, sí; però en un àmbit institucional, espais més híbrids tampoc no n’hi ha tants. El cicle d’arts visuals continuarà, però es traurà el comissariat a concurs amb propostes de curadoria anual d’arts visuals. Però també entenc que respecte a la gent que té una carrera, que no té 25 anys ni 30, que no està consagrada, Santa Mònica hi ha de jugar un paper. I amb tot, experimentar, assumir risc, ser agosarats, això sí.