Com exposar en una galeria #8: Esfera pública

“Bestial! Quina època de complicitat i gosadia entre els primers mandats democràtics i els artistes de les radicalitats en la visibilitat i l’ocupació de l’espai públic! El conseller no hi va assistir, però el món de l’art i els més joves van celebrar aquella proposta radical i lliure a pesar que la premsa oficiosa de l’esquerra hegemònica, reformista i pactista s’ho mirava amb recel. A Madrid es movia la movida. Ens ho explica Vicenç Altaió, en el necessari catàleg de Jordi Benito d’una exposició necessària al Museu de Granollers per conèixer i reconèixer l’obra d’un dels artistes, que, “si fóssim un país normal”, com diu últimament el president de la Generalitat, seria conegut i reconegut. I el president Artur Mas també ens diu: “Catalunya no té petroli, no té or, no té diamants, no té riqueses naturals. El nostre petroli és la nostra creativitat, la nostra cultura, el nostre talent, i aquest petroli té reserves per sempre perquè els seus sediments vénen de molt lluny.” Com a frase d’un discurs en el lliurament d’uns premis no està malament, però… en la situació actual, dir que el nostre petroli és la nostra cultura doncs, com a mínim, pot provocar preguntes i més preguntes… Un país pot viure d’aquest petroli? Qui compra i qui ven aquest petroli? El petroli és la cultura o són els seus sediments? Després de 30 anys de la situació bestial que ens explica Altaió, queda alguna complicitat entre el poder i els artistes? O, com diu la filòsofa Marina Garcés: “Si hem de crear altres formes d’exercir la política, hem de crear també altres maneres d’exercir  la intel·lectualitat i compartir les idees.” Com és que després de 30 anys els especialistes es continuen fent les mateixes preguntes sobre l’art, els museus, les col·leccions, com ara Estrella de Diego a El País: “Val la pena intentar fer una col·lecció internacional que serà sempre de segona categoria perquè les millors obres no estan a la venda o són difícilment accessibles? No és millor concentrar-se en allò local que permet al visitant veure alguna cosa que només pot veure en una determinada ciutat i que organitza un meravellós relat particular? I l’artista? Ha de participar en la vida pública, en política? O s’ho ha de mirar de lluny? I només quan toca firmar algun manifest? Un dels casos més notables ha estat el de l’artista Rafael Bartolozzi, que va ser batlle durant una dècada de Vespella de Gaià, el municipi on vivia, i que per ell fer de batlle va ser la seva “gran performance”. Marina Garcés, però, hi insisteix: “Rebutjo totalment la figura de l’intel·lectual que acompanya el poder i el polític. Per exemple, en tot aquest procés d’aparició de la nova política, jo he rebutjat sistemàticament signar manifestos. És una pràctica de la vella intel·lectualitat. També des de la cultura hem de transformar les figures de qui està legitimat per posar el seu nom darrere de determinades idees. Com apareix el nom propi del pensament i de la política en l’esfera pública avui? Per mi això és un desafiament molt gran i hi ha molt encara per transformar.” Pels artistes d’avui i d’aquí és complicat relacionar-se i conèixer el que està passant en el mundillo artístic. Falta informació, molta informació, en diaris, revistes, llibres, ràdios, televisions, blocs, associacions, actes… per això és molt interessant i necessari el llibre 33 artistas en 3 actos, de Sarah Thornton. Un llibre que explora el que significa ser, avui, un artista professional. Per fer-lo, l’autora va viatjar per tot el món durant quatre anys i va entrevistar 130 artistes, dels quals finalment en va escollir 33. Per Sarah Thornton, “els artistes no només fan art. Creen i conserven mites que fan que la seva obra sigui influent. Mentre els pintors decimonònics es preocupaven per la credibilitat, Marcel Duchamp, l’avi de l’art contemporani, va posar el focus en la creença com a aspecte central de l’art. El 1917 va proclamar que un urinari era una obra d’art i la va titular La font. Amb això va afirmar el poder diví de tots els artistes de definir com a art qualsevol cosa que se’ls  acudeixi. Mantenir aquesta classe d’autoritat no és fàcil, però avui es essencial per als artistes que volen triomfar. En un àmbit on qualsevol cosa pot ser art, ja que no existeix una mesura objectiva de la qualitat, els artistes ambiciosos han d’establir els seus propis estàndards d’excel·lència. I generar aquests estàndards no només requereix una immensa confiança en un mateix, també requereix convèncer els altres”. Per Thornton, els artistes d’avui “són models de creativitat per als dissenyadors de moda, les estrelles pop i fins i tot per als xefs. La seva capacitat de crear mercats per les seves obres i idees inspira emprenedors independents, innovadors i tota classe de líders”. A la imatge, Cadira i recipient de Jordi Benito.