Antològica de Ramon Calsina al Museu de Montserrat

L’any 1987, a la seva columna setmanal de La Vanguardia, el periodista i escriptor barceloní Sempronio definia Ramon Calsina com el Llanero Solitario, i relacionava la seva obra pictòrica amb la del personatge radiofònic i televisiu nord-americà de mitjan anys 50. El motiu d’aquesta comparació obeeix al fet que Calsina (Barcelona, 1901-1992) sempre es va mantenir fidel a l’univers oníric, totalment personal, allunyat de les tendències creatives del moment, tant les de Catalunya com les europees. Possiblement aquesta circumstància, i també el fet que no es relacionés gaire amb galeristes, marxants i artistes, va fer que la seva obra no tingués el merescut reconeixement. Precisament va ser un grup d’intel·lectuals catalans, en signar un manifest al diari Avui, l’any 1984, que van reclamar la importància que tenia el treball de Calsina i van demanar que se’n fes una exposició antològica. Finalment es va realitzar a l’antiga Caixa de Pensions, patrocinada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Ara al Museu de Montserrat es presenta fins al 8 de novembre Remembrança, una antològica de l’artista amb 90 obres, entre pintures, dibuixos i litografies, pertanyents al període 1913-1991.  Probablement aquesta exposició permetrà admirar i gaudir del treball d’un dels pintors més importants de l’art català, que com tants artistes són gairebé ignorats per un ampli sector artístic català. Ens hauríem de preguntar si el fet que no estigués adscrit a cap tendència o moviment pictòric concret, tal com va succeir amb Marc Chagall, Georges Roualt o Giorgio Morandi, va ser la causa d’aquest desconeixement del seu treball. Calsina, fill d’uns forners del barri obrer del Poblenou, es va formar a l’Acadèmia Baixas i a la Llotja, de la qual més tard seria professor de color, composició i procediments pictòrics. Va treballar com a vitraller i dibuixant en diferents publicacions, com per exemple: La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa i la revista alemanya Der Querschmitt. La seva primera exposició individual va tenir lloc l’any 1930 a la Sala Parés de Barcelona. Respecte a les obres que hi ha a la Sala Pere Daura del Museu, veiem que barregen la realitat amb la fantasia –principalment els somnis infantils–. D’aquest figurativisme oníric o aquest realisme màgic, que podríem relacionar amb el moviment surrealista, el mateix artista assenyala que la  seva pintura la veuen “truculenta i que hi ha elements freudians i significacions sexuals”. El que és evident és que, si ens aproximem amb més detall a les seves pintures, observem que hi ha una relació evident amb l’expressionisme alemany de la primera part del segle XX o, el que és el mateix, amb la importància d’allò grotesc, de la caricatura satírica, que setmanaris com ara L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia reflectien fidedignament. De les obres que s’exposen, l’artista barceloní mostra que el realisme no surrealista també hi és present, sobretot quan pinta els retrats dels seus familiars i amics. En canvi, el Calsina més simbolista –prefereixo definir-lo d’aquesta manera i no pas com a surrealista–, el veiem en les escenes quotidianes i en els records de la seva infantesa, principalment relacionats amb el barri del Poblenou, on els terrats, les fàbriques, els mercats, les botigues o el mar configuren el seu món personal. Els personatges que hi apareixen, de formes arrodonides, dins d’un espai gairebé cinematogràfic, on la llum i l’ombra adquireixen protagonisme, sobretot pel punts de llum que sorgeixen –com una mena d’estels–, són els principals protagonistes, encara que també el buit és igual d’important. A la imatge, detall de Remenbrança de Ramon Calsina.