Piramidón, 25 anys d'art contemporani

Ja han passat vint-i-cinc anys des del dia en què el primer artista va instal·lar-se a l’edifici anomenat popularment Piramidón. En aquell moment, la galeria d’art encara no existia i els artistes es movien en bicicleta per l’edifici de setze plantes construït l’any 1971. Si anem encara més enrere, va ser als anys seixanta quan va néixer el barri de la Pau, on despunta Piramidón, per tal de commemorar els vint-i-cinc anys de pau després de la Guerra Civil espanyola. Cinquanta anys de pau i vint-i-cinc anys d’art contemporani en un mateix barri construït amb la intenció d’oferir una llar als treballadors nouvinguts durant les diverses onades d’immigració. A finals dels anys 80, Isidre Bohigas, Marc Comerma i Pep Alavedra van idear el primer espai híbrid de l’Estat que fusionava residència d’artistes o fàbrica de creació i galeria d’art: un punt de convergència entre producció artística i difusió, exhibició i venda d’obres d’art. Perseguint aquest ideal, les cinc últimes plantes de l’edifici van anar mutant fins a adoptar l’estructura actual del centre dirigit per Jordi Bohigas: setze estudis o tallers d’artistes i una galeria d’art. Els estudis es destinen a artistes tant del panorama local com de l’internacional. Catorze espais es reserven a aquells residents sense temporalització necessàriament predefinida, mentre que els altres dos van dirigits a aquells que no viuen a Barcelona i vénen amb la intenció de dur a terme estades temporals de pocs mesos. Durant aquests anys, més de cent artistes s’han instal·lat durant períodes de temps més o menys llargs en algun dels setze estudis i han observat, a vista d’ocell, com creixia la ciutat des del seu espai de creació. Artistes com ara Carlos Pazos o Jordi Fulla n’han estat residents durant quasi quinze anys; Gino Rubert i Paloma Navares hi han fet estades d’entre dos i cinc anys, i David Bestué i Marla Jacarilla, entre molts d’altres, han fet estades puntuals de pocs mesos per desenvolupar-hi projectes concrets. Paral·lelament, la galeria que corona l’edifici programa un total de quatre exposicions l’any, dues de col·lectives i dues d’individuals, sempre vinculades als artistes residents. Sovint, la finalitat de les exposicions individuals és oferir a aquells que encara no formen part del circuit galerístic l’oportunitat de mostrar els nous projectes, a més de proporcionar-los una plataforma de llançament. La visibilitat de l’obra dels artistes residents, però, no només s’aconsegueix mitjançant les exposicions. El suport als creadors es fonamenta en diversos pilars que intenten abastar un ventall com més ampli millor. Piramidón creu en l’educació artística des de la base i, per això, treballa conjuntament amb escoles, instituts i universitats, als quals ofereix la possibilitat de conèixer els residents i de poder treballar amb ells. D’altra banda, també programa conferències, concerts i performances obertes a tothom amb la finalitat d’enriquir culturalment i qualitativament l’espai. Un altre dels objectius de Piramidón és connectar l’art contemporani amb altres àmbits que, sovint, n’estan distanciats. Amb aquesta finalitat, cada dimarts l’equip de Piramidón, juntament amb un dels seus artistes i altres convidats, s’asseu al voltant d’una taula: l’excusa, un dinar; la realitat, observar i analitzar les connexions i sinergies que sorgeixen quan un artista exposa els seus projectes davant d’un grup de persones sempre heterogeni. D’aquests vint-i-cinc anys de trobades setmanals se’n destil·len moments brillants, especialment quan un s’adona que un científic, un crític, un artesà i un artista poden trobar-se en un punt molt més proper del que es podien imaginar. Així doncs, tota aquesta xarxa cultural pretén conformar un teixit ben tramat capaç de suportar les dificultats que rodegen la professió de l’artista, un artista multidisciplinari que, com la majoria de professionals, necessita un espai i confort per desenvolupar la seva activitat. Cal tenir clara, però, l’especificitat que caracteritza el creador, i és que qui crea és aquell que ho fa a partir del no res. I així, any rere any, des de la planta setze observem amb admiració silenciosa l’evolució artística i personal de cadascun d’ells. Tots han partit del no res per crear alguna cosa sovint tan ferma com la mateixa persona. Quan això succeeix és quan ens adonem que Piramidón comença a ser sòlid i que es fa gran, tan gran que ja suma vint-i-cinc anys de funcionament i, sobretot, vint-i-cinc anys d’admiració cap als artistes, l’únic motiu que ha permès que un centre d’art contemporani a seixanta metres d’altura continuï dempeus i no se l’hagi emportat el vent. A la imatge, a dalt, la galeria d’art durant l’exposició individual de Tono Carbajo Entre sueños, alas y cascabeles (2014). A sota, vista dels estudis del artistes residents Carles Gabarró (2015) i Miguel Àngel Pascual (2015).