Museu de Arte de Santa Catarina de Brasil acull "Joan Miró. A força da matéria"

L'exposició, que podrà veure's fins el 15 de novembre, ha rebut 397.134 visitants a l'Instituto Tomie Ohtake de Sao Paulo, on s'ha exhibit entre el 24 de maig i el 16 d'agost. Joan Miró. A força da matéria posa en relleu la voluntat de Miró d'arribar a la puresa de l'art explorant més enllà de la pintura convencional. La mostra evidencia l'experimentació constant amb tècniques, suports i procedimients diferents que el van portar a desenvolupar una nova cultura de la matèria. Sota la direcció de Rosa Maria Malet, la Fundació Joan Miró de Barcelona organitza l'exposició de 114 obres entre pintures, dibuixos, escultures i obra gràfica realitzades entre els anys 1931 i 1981.

Joan Miró. A força da matéria, que es podrà visitar del 12 de setebre al 15 de novembre, recull una àmplia selecció d’aquesta experimentació matèrica, amb 114 obres provinents de la Fundació Joan Miró i de la família de l’artista, presentades en quatre sales. En la primera, s’exhibeixen teles i dibuixos d’entre 1931 i 1944, la major part dels quals produïts sota la influència de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. D’aquesta manera, aquestes obres sintetitzen la tragèdia del moment i mostren el nou llenguatge simbòlic que Miró acaba de configurar. El trasllat de Joan Miró, l’any 1956, a Palma de Mallorca on el seu amic, l’arquitecte Josep Lluís Sert, li havia dissenyat un taller, és el punt de partida de les peces exposades a la segona sala. Les obres pictòriques d’aquest espai mostren com Miró, amb el desig d’assolir una manifestació artística cada cop més anònima, allibera el seu gest. En la maduresa de la seva carrera, un interès continuat per la matèria i les seves possibilitats el duu a treballar amb profusió l’escultura en bronze, representada també en aquesta sala. Miró utilitza el procediment de la cera perduda per a donar vida a nous éssers a partir de l’acoblament d’objectes provinents principalment de l’entorn natural i popular. La tercera sala reuneix un seguit d’obres dels anys setanta en les quals Miró continua qüestionant-se el sentit final de la pintura sense arribar mai a abandonar-la. Amb la intenció d’eliminar tot allò que la pintura té d’il·lusió, la sotmet a les pràctiques més heterodoxes -per exemple, foradant les seves teles- al mateix temps que fa servir o reaprofita els suports més inusuals, fustes, papers de vidre, pintures d’estil pompier, etc. Destruint i creant a la vegada, l’artista provoca l’espectador i qüestiona el valor econòmic de l’obra d’art. L’últim espai de l’exposició es dedica a l’obra escultòrica i gràfica de Miró, modalitats amb immenses possibilitats tècniques que es veuen augmentades pel treball de col·laboració amb els artesans. Destaquen els seus treballs amb carborúndum -un abrasiu artificial a base de carbó en pols i silici-, que li permeten enriquir la matèria i potenciar el traç dels gravats. En cadascuna d’aquestes disciplines, Joan Miró desafia la tècnica buscant la llibertat d’expressió que ha aconseguit amb la pintura.