Les seqüències de Michael Snow a La Virreina

A les dues va parar de ploure, però no el vent, un vent formidable, i els núvols que ocultaven les muntanyes es van dissipar; va ser un espectacle inoblidable per mi, tal vegada més bonic fins i tot que l’encantador temps tranquil dels altres dies, amb totes les muntanyes cobertes de neu al cim; perquè, quan plou a baix, en aquelles immenses altituds cau la neu; el sol allà a dalt, els núvols a meitat de les muntanyes, i el mar tan blau com sempre o més encara; no, tot això no pot descriure’s. [...] Tancat i trist en la meva habitació des del matí, em vaig quedar encantat a la finestra davant un espectacle com aquest. El 27 de gener del 1884, Claude Monet compartia amb Alice Hoschedé –amb qui es va casar l’any 1892, després de la mort de Camille–, el quadre que apareixia pintat davant dels seus ulls en la constatació empírica dels fenòmens de la naturalesa. Des de l’ampit de la finestra, l’artista emmarcava i limitava l’experiència estètica en un espai domesticat i governable assimilable al del llenç. Aquest és, també, l’espai on l’artista experimental, pare del cinema estructuralista i explorador de la interconnexió entre el vídeo, la fotografia i la música, Michael Snow (Toronto, Canadà, 1929) situa la seva càmera. “Quan mires a través de les ranures, primer veus l’alumini brillant que és la base intrínseca de l’obra, i després t’adones que estàs veient alguna mena de prisma. Qualsevol fet fortuït pot aparèixer-hi de sobte [...]. L’art és sovint una limitació, centrat en les coses. Crec que és bastant diferent veure aquest tros de cel que no pas veure l’aspecte habitual que té el cel. Vist així, crec que conté una certa poètica.” La reflexió de l’autor canadenc, que entre el 9 de juliol i l’1 de novembre d’aquest any presenta l’exposició retrospectiva Seqüències a la Virreina Centre de la Imatge, està centrada en les seves sèries inspirades en el motiu de la finestra, com a punt privilegiat des d’on contemplar les mutacions del paisatge amb la successió del pas del temps. Amb la seva incidència en els canvis de llum, el temps altera la percepció de l’espai i revela els aspectes formals que constitueixen l’essència del cinema, segons Snow. Per l’artista, la narrativa és tan sols una de les maneres possibles d’estructurar el temps en una pel·lícula i privilegia, així, la seqüencialitat despullada d’un esdeveniment, copsat en el pla simultani d’espai i de temps, tal com ho fa una pintura. La mostra que aviat es presenta, comissariada per Gloria Moure, aplega una vintena de treballs compresos entre final de la dècada dels 50 i l’any 2009. Membrane i 432101234, dues escultures del 1969, evidencien l’interès del seu creador per les qüestions pictòriques tals com la percepció i el reflex en l’experiència òptica, i se situa en unes coordenades anàlogues a les impressionistes. La llum és, en la seva producció, el material íntim amb què treballa; així, en una producció anterior, l’emblemàtica Wavelenght, del 1967, el canadenc prolonga el pas del temps suggerint canvis en la llum del dia que entra a través de la finestra del seu estudi. La més recent Solar Breath, del 2002, registra, en canvi, el moviment d’una cortina contra una finestra provocat pel vent una hora abans que es pongui el sol a la seva cabana de la costa del Canadà. Snow no només converteix els fenòmens de la natura en el tema central dels seus treballs; l’acte de mirar, la relació entre la realitat i la seva percepció és la qüestió subjacent en les seves investigacions artístiques, que contemporanitzen, amb l’ús de les tecnologies recents, el conflicte dels temps moderns entre art i naturalesa. A la imatge, Michael Snow. Powers of Two, 2003. Cortesia de Galerie Martine Aboucaya, París.