MACBA: El viatge de Sergi Aguilar

Qui s’adreci al Macba pensant que hi trobarà una retrospectiva de Sergi Aguilar segons els esquemes habituals, va errat. En canvi, hi descobrirà un suggestiu recorregut per quaranta anys de producció en què té més pes el trajecte que les posicions fixades. Aquest interessant plantejament expositiu, obra del mateix Aguilar i de Valentín Roma, sens dubte potencia el treball de l’escultor. Defuig la compartimentació de la seva trajectòria per etapes, i opta per recrear l’atmosfera del seu estudi, en què conviuen peces de diversos períodes que s’afirmen a partir d’un diàleg entre si que està farcit de complicitats i de confrontacions. Ens trobem davant d’una mena de mecanisme de retroalimentació que, en última instància, apel·la al procés creatiu i als límits de la pràctica escultòrica. Aquest desplegament ens remet a un dels referents d’Aguilar, Constantin Brancusi, que va llegar al govern francès tot el que hi havia al seu taller amb la condició que recreés el seu lloc de treball, tot mantenint l’ordenació original de peces i objectes; un fet que evidencia la importància atribuïda al procés creatiu per entendre la seva obra. Encara que en la producció d’Aguilar plani una exigent reflexió intel·lectual, ell no s’encalla en l’esfera especulativa, i retorna al món de les coses per abordar-lo des de la praxi. I en aquesta lluita constant per no acomodar-se en una posició determinada rau un dels seus aspectes més rellevants. Al llarg de l’itinerari, rodes i lleixes esdevenen la base sobre la qual s’apuntalen de manera recurrent les obres. I és que en Aguilar la consistència de l’objecte amb els anys cedeix el lloc a la fragilitat i a la mobilitat. Les peces de cartró dels anys noranta s’erigeixen com a exponents d’aquest canvi, i també la magnífica Vers sud-est (2004), una taula, aparentment de feina, que es presenta desmuntada. La presència d’escultures a la manera de fragments residuals també és constant en la mostra. Valentín Roma les defineix amb perspicàcia al seu assaig del catàleg com una aventura de les restes, ja que Aguilar confereix valor a allò que ha quedat al marge, encara que evita l’empremta èpica. La mirada persistent cap a l’entorn, una altra petjada brancusiana, és ja a l’exposició en una fotografia del 1972 que mostra un cementiri escocès. Les austeres tombes de pedra arrapades al paisatge ens traslladen a les seves posteriors escultures d’acer de marcada horitzontalitat. Després hi trobem els seus treballs més recents relacionats amb les travesses pel desert, la pròpia experiència de la natura i l’energia del buit. Com diu Aguilar al text introductori del catàleg amb motiu del viatge: “El que ens fascina és la recerca d’un horitzó que sempre està mudant.” L'exposició es podrà visitar fins al 31 de gener del 2016. A la imatge, Sergi Aguilar. Ruta vermella. 2009. Acer, alumini i pintura. (Foto: Pau Aguilar Amorós).