"Maillol i Grècia" al Museu Federic Marès

Importantíssima i delicada exposició al Museu Marès. Maillol i Grècia –que es pot veure fins al 31 de gener del 2016– és una petita joia, una mostra de format ajustat però refinada i exquisida, un plaer imprescindible i que, alhora, fa una aportació notable, amb la publicació de materials inèdits, a l’estudi d’un dels escultors fonamentals del segle XX. És la primera exposició pròpia de la direcció de Josep Maria Trullén, per la qual ha reprès el fil encetat a Fascinació per la Grècia (Museu d’Art de Girona, 2009). El curador, Àlex Susanna, ha portat a terme un treball entusiasta, precís i erudit que no només s’aprecia en l’exposició, esplèndidament presentada, sinó en el catàleg, documentat i de bona lectura. Havíem pogut veure Maillol a La Pedrera també el 2009. Davant aquests dos precedents, la sintètica exposició presentada a la Marès, realitzada a partir dels fons del Musée Maillol-Fondation Dina Vierny i de col·leccions particulars, fa una aportació imprescindible. Hi podem contemplar La Mediterrània de 1904 en una de les seves millors versions i tota una sèrie de figures de petit format delicioses, a més de documentació diversa. L’exposició s’articula sobre l’estudi del viatge que Maillol va fer a Grècia, l’any 1908, amb el seu mecenes, el comte Kessler, un erudit fascinant que fou director del Museu d’Art de Weimar i amb el poeta austríac Hugo von Hofmannsthal, llibretista de Richard Strauss, que viu el viatge d’una manera molt diferent, decebut perquè no troba una il·lusió literària i simbolista. Per Maillol, en canvi, és l’ocasió d’un descobriment, el de l’art grec del període sever, i d’un reconeixement, el de la Mediterrània eterna. Kessler fa unes fotografies excel·lents, moltes de les quals eren fins ara desconegudes i que es mostren aquí per primer cop. Marsella, Nàpols, Messina i Taormina fins a Atenes són les etapes principals d’un periple que s’ha reconstruït de manera evocadora. El quadern de viatge de Maillol és una de les aportacions excepcionals de l’exposició. D’aquest document inèdit, el museu n’està preparant la transcripció i publicació, en francès i traduït al català, que es presentarà a la tardor. L’exposició es tanca amb una projecció del film de Jean Lods amb textos de Claude Roy. L’exposició ajuda a entendre, anant a l’arrel de la inspiració grega de Maillol, que l’escultor no era, en cap cas, neoclàssic. De fet, les categories nietzscheanes de l’apol·lini i el dionisíac, tan importants en el seu moment, no s’ajusten al que fa Maillol. No era un idealista ni un decadent. El seu camí era el de retrobar una forma potent, compacta, serena, nascuda orgànicament de la natura mediterrània. Sense exaltació ni frivolitat, era sensualista, eròtic en alguns moments, com s’aprecia en algunes de les peces de l’exposició, d’un erotisme innocent i exuberant. Maillol va ser l’iniciador d’una manera d’entendre l’escultura moderna partint de la tradició grega, el que podríem anomenar un mediterranisme modern, que inspira el noucentisme i que a partir d’aquí va perdurar durant bona part del segle passat tot configurant el nostre paisatge urbà i provocant una familiaritat que potser no ens permet apreciar les qualitats dels seus millors exemples i, particularment, del seu mestre. Actualment, en la nostra civilització hipermediàtica, l’estètica de Maillol ja sembla arcàdica i quasi exòtica. La seva contemplació és un regal que ens reconcilia amb la felicitat dels sentits i el sentit de la tradició. A la imatge, Maillol i Delfos.