Donar vida al passat: l'aventura del romànic

Martí Gironell és un autor jove, podríem dir, però ja molt reconegut, com a periodista de televisió i de premsa quotidiana i com a escriptor. En aquest camp s’ha fet una reputació molt justificada en el món de la novel·la històrica. Ara, aquest darrer abril, acaba de treure un llibre en què dóna vida al passat nacional de Catalunya en el camp del seu patrimoni més celebrat: el de les pintures murals romàniques dels Pirineus, avui en gran part conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El títol és enigmàtic per a qui no sigui especialista d’art medieval: Strappo. Per això ha necessitat un subtítol: La novel·la sobre l’espoli del romànic català. La trama gira entorn de l’arrencament, venda a l’estranger i posterior reacció de les autoritats culturals catalanes per protegir el patrimoni romànic català i constituir el nucli del que és avui el museu més important del món en el camp de la pintura mural romànica. El relat se situa a finals del segon decenni del segle XX, un moment en el qual Catalunya es volia constituir en una entitat pròpia culturalment notable a Europa. Un període també en el qual tot estava per fer. No hi havia una legislació que protegís el patrimoni, no hi havia museus moderns, ni biblioteques a l’altura dels grans centres europeus. Uns quants personatges es proposaren de dotar el país d’aquestes eines bàsiques: Josep Pijoan, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Folch i Torres, mossèn Gudiol i Cunill, Josep Goday i molts d’altres de menys renom públic. El llibre de Gironell en restitueix les figures, les fa parlar, ens en lliura la personalitat i els petits costums. L’Institut d’Estudis Catalans havia editat uns fascicles molt ben documentats i il·lustrats sobre les pintures murals romàniques dels petits pobles dels Pirineus sota la ploma erudita de Josep Pijoan. El fet de donar a conèixer aquests conjunts va despertar la cobdícia d’alguns antiquaris i marxants. La novel·la comença a Nova York, el 1921, entorn de la figura de Lluís Plandiura, ric empresari i col·leccionista. Hi ha una subhasta en què algunes importants pintures murals de Mur acabaren al Museu de Boston, on avui són encara i estan considerades unes de les peces emblemàtiques del museu. En capítols curts, de lectura planera, l’autor torna enrere, primer al 1915, cap a l’ambient italià dels restauradors, els Steffanoni de Bèrgam, els únics al món capaços aleshores de desenganxar de la paret grans superfícies de pintura mural, tallant-les, enrotllant-les i transportant-les per tornar-les a posar en nous suports. Molt recentment, una exposició a Ravenna ha situat aquests personatges al lloc que els pertoca en la història d’aquestes tècniques innovadores. A Barcelona, el 1919, Folch i Torres s’assabenta llegint el Times del perill d’expatriació d’obres d’art. Ell, que estava fent el gran museu del país a Barcelona, sent en la seva pell tota la problemàtica de l’espoli i del saqueig del patrimoni del passat i, per tant, d’una bona part de la identitat d’un poble. La història explicada per Martí Gironell està farcida d’anècdotes sucoses: la vida quotidiana en aquells pobles de muntanya, els tics de cadascú, les grandeses i petiteses d’aquests personatges famosos, les circumstàncies més o menys imaginades del descobriment del davallament d’Erill per mossèn Gudiol o el debat intens entre Puig i Folch sobre el que calia fer amb les pintures dels Pirineus, en el marc de la Junta de Museus. Sobre aquest darrer punt el relat ens fa reviure una vella polèmica que havia entusiasmat els erudits francesos del segle XIX, Mérimée o Viollet-le-Duc, entre els partidaris de conservar les pintures als llocs d’origen i els partidaris de portar-les als museus per protegir-les definitivament, fins i tot completant-ne les mancances. Puig era dels primers i Folch defensava el segon punt de vista. Tota la trama del llibre gira al voltant de les pintures de Mur i és bonic que com a epíleg un actor del patrimoni actual, Noemí Nus, la guia de Santa Maria i del castell de Mur, hi hagi posat unes paraules. Els estudis d’investigació ens han fet conèixer molt millor aquests episodis històrics i fins i tot fa poc s’han publicat les notes de viatge de Josep Gudiol. Va ser un periple apassionant aquell dels arrencaments i el transport a Barcelona seguit del remuntatge de les pintures en nous absis de fusta que avui ja s’han de considerar també com a part de la història del patrimoni monumental! Però Gironell, per imaginar el passat, s’ha documentat molt bé, com ho demostra la presència d’una bibliografia poc habitual en les novel·les de reconstitució històrica. Contràriament a la ficció d’Umberto Eco, que sovint barreja els períodes històrics, Gironell, que s’atreveix fins i tot a fer un breu retorn a la vida dels artistes medievals, es manté en el moment que exposa utilitzant la terminologia arquitectònica adequada. L’èxit del llibre està garantit. A les imatges, a dalt, la missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la Franja d’Aragó. 1907. A sota, portada del llibre Strappo de Martí Gironell.