El projecte arquitectònic "Pis pilot" al CCCB

La realitat de l’habitatge és la que és: ¿que en uns indrets sembla que tot estigui resolt i en uns altres el desastre i el desori són la norma?; ¿és realment així, en afirmativa, i no com a qüestió, o bé només ho sembla perquè cadascú creu que viu com vol i on vol, o pot? El fet és que els humans ens hem acostumat a viure agrupats en un grau de dimensió que sobrepassa el de la família per instal·lar-se, no ja en el de la professionalitat (edat mitjana i renaixement), sinó en el conviure segons quines siguin les realitats de les forces contendents i les capacitats econòmiques dels pretendents a viure en el que en diem col·lectivitat, o, també, ciutadania, residents de grans conglomerats residencials i de producció artesana, fabril o industrial, en què unes determinades forces –molt sovint en forma de lleis o de normes de convivència– obliguen o imposen regulacions que no tothom pot acceptar o és capaç d’assumir. Per intentar resoldre aquesta problemàtica, que ja capfica el capitalisme i el socialisme fa més de cent cinquanta anys, un grup d’arquitectes i especialistes en sociologia de les multituds han pensat ara un intent de planificar-ho tot, per veure-ho ben clar, en un projecte que porta per indicatiu Pis pilot, a la manera com, per fer-se càrrec del que podrem planificar i imaginar pel nostre futur residencial, prevenir el possible, el factible i l’impossible, atès que entre nosaltres pis significa “conjunt d’habitacions per a viure, independent d’altres conjunts establerts o organitzats en una construcció en vertical”. Pel que escriurem, cal fer atenció que pis significa també sostre, aixopluc, que cal precisar perquè, a la ciutat de Medellín (que és l’anàleg comparatiu d’aquest estudi), el mot pis es refereix a les vies de comunicació –els carrers– de la ciutat i que, per tant, cal associar pis a sòl, i diferenciar perfectament l’espai públic del de l’habitatge propi. Pis, o sostre, significa tenir-ne la propietat per disposar-ne lliurement. Es parteix del dret a l’habitatge (pis o sostre) i del dret a habitar la ciutat (espai social, compartit); és obvi que com a drets ningú els pot negar si ens han acostumat i obligat a viure en habitatges planificats i construïts, i a habitar les ciutats. Però em sembla que aquí hi ha un enunciat no especificat: ¿com s’assoleix aquest dret, si hi ha algú que te l’ha d’atorgar i que, en concret, es diu: possibilitats monetàries, tenir diners per exercir aquests drets? També s’han assajat altres formes de solució: el coliving, compartir bonament l’espai d’aixopluc mentre les coses no funcionen com cal i permetre, també, que hi hagi espais d’acolliment per a tothom: ciutadans locals, turistes i gent de pas. Com que és indubtable que l’habitatge tothom el vol a la seva manera, aleshores la solució consisteix a delimitar el que en una ciutat convé a cadascú del que convé a tots. Ciutadans, per una banda, i arquitectes especialistes en aquesta problemàtica han de trobar la solució al caos degeneratiu i conflictiu actual. Sempre tenint en compte que hi ha dret a un ús particularitzat d’un espai propi, però també a la connexió d’interessos comuns en un espai públic, social. És el que s’intenta de resoldre sota l’indicatiu de Pis pilot. La mostra es pot veure al CCCB fins al 25 d’octubre del 2015. A la imatge, Pis zero.