Exposició sobre Salvador Alavedra a la sala d'Amics de les Arts i JJMM

La sala d'exposicions d'Amics de les Arts i JJMM de Terrassa acull del 17 d'octubre al 5 de novembre l'exposició Salvador Alavedra. Una vida al servei de les Arts i la Cultura. La mostra serà inaugurada a les 19.30 h. del dia 17 d'octubre a la sala del carrer Teatre, 2. A les 18.30 h. del mateix dia s'ha programat una xerrada a càrrec d'Ana Fernández, doctora en Història de l'Art a la Sala Joaquim Vancells, carrer Sant Pere, 46 de Terrassa que tractarà sobre Salvador Alavedra. Sentit i sentir el dibuix. L'arquitecte Ramon Casanelles i Messeguer ha escrit sobre Salvador Alavedra: "Per primera vegada, podem veure una panoràmica dels dibuixos de Salvador Alavedra i Invers (1919-2015). Amics de les Arts acull, com no podia ser d’altra manera, l’exposició dels treballs artístics de l’apreciat egarenc. Des dels inicis, entrats els anys 1930, fins cap a finals dels 1970: gairebé cinquanta anys de dibuixos exposats. Un recorregut, el d’aquesta visió de conjunt, que ens reafirma allò que s’ha pogut percebre fins ara en l’obra de Salvador: l’ofici de dibuixar i el dibuix com un ofici. Comencem poc després de 1930 amb l’aprenentatge a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis. Veiem la figura, el llenguatge representatiu fet servir permanent al llarg de tota la vida, ja en els inicis, dos o tres anys abans d’inscriure’s a Amics de les Arts, l’any 1935. Podem veure, també, en aquests primers passos, com les ombres defineixen els volums de manera literal, sense gairebé significat. Els anys 1940, els primers, en destins obligats, amb la forçosa exploració dels temes que en aquells moments estan més a prop. Sembla que hi ha algun dubte en aquest entorn aliè i forà. Al mateix temps, i de manera contradictòria, hi podem veure el dibuix com enllaç amb la realitat coneguda i llunyana de Terrassa. Entrem en els anys cinquanta, quan arriba una certa estabilitat i l’espai físic que embolcalla l’acció torna a fer-se present. Apreciables graus de diversitat, diferents maneres de matisar les ombres i marcar els volums dels cossos. A vegades treballades, a vegades solament esbossades. En la dècada dels seixanta, podem veure la implosió de l’expressivitat personal: formats més grans, els retoladors, els colors, els pastels, tant en la feina d’estudi, com en el retrat que retorna assajat i que obra un diàleg, una interlocució, una prova que el dibuix de Salvador Alavedra surt del laboratori de la recerca intransferible per “exposar-se” quan es dibuixa l’expressió del retratat o quan es dibuixa aquella dona amb nen. Finalment i per tancar aquesta ocasió, en els setanta, tècniques més lliures, traç únic, precís i mínim. Mirant aquest període, al costat del que “feinejava” Salvador trenta anys abans, i com primera conclusió, se’ns fa fàcil pensar, no solament en una determinada i personal evolució del dibuix. Ens descobreix encertadament també, aspectes singulars de la seva condició personal i humana.