Un món multicolor a l'Arts Santa Mònica

L’Arts Santa Mònica serà escenari fins al dia 8 de novembre de la mostra All about color (Tot sobre el color) de l’artista Cristina Lucas, dins el cicle expositiu Trets enmig del concert, que continuarà del 17 de novembre al 10 de gener del 2016 amb el treball de María Ruido. Lucas investiga l’aürt entre la pluralitat com a condició política i les interpretacions subjectives –i esbiaixades– que sorgeixen dels interessos de cadascú. L’exposició ve presidida per una instal·lació titulada Pantone-500+2007, que al·ludeix a la utilització simbòlica del color en el marc del codi cartogràfic que delimita la distribució geopolítica dels territoris. Els conceptes d’estat i de nació, el sistema de banderes, les fronteres i les cosmovisions respectives ajuden a interpretar la història i a fondre els horitzons d’un món globalitzat forjat en termes d’intercanvi i palimpsest.

Cristina Lucas neix a Jaén l’any 1973. La seva obra s’emmarca dins l’art d’acció, amb la performance i el happening com a vies d’expressió predominants. Tot i provar amb un èxit notable les disciplines pictòrica i fotogràfica, les seves peces sempre funcionen com a documents-acció, i sovint es tenyeixen d’un fort component feminista indissimulat. Fila amb habilitat els conceptes històrics, sociològics i antropològics i els garbella a través de l’art com a visió del món. El seu impuls creador parteix d’una estètica aparentment innocent, d’imatges plenes de fantasia i acoloriment, per embolcallar una narrativa satírica enfocada a despullar els instruments de dominació política, social i cultural, les estructures jeràrquiques que restringeixen el lliure albir del món.

És fonamental qüestionar allò establert. L’artista ha d’anar més enllà: així es planteja Cristina Lucas el seu treball, com si d’una poetessa es tractés, per abastar l’inversemblant i fer possible l’impossible. Per ella, fer una cartografia és l’intent fallit d’entendre alguna cosa superior a l’home. El nexe comú de totes les seves peces és la pregunta “i per què?” i, per descomptat, el “perquè sí, perquè ho dic jo” és el seu enemic. El sentit pedagògic de la seva obra és indiscutible.

Tres de les imatges més impactants representen objectivament –i, en conseqüència, lamentablement– la bogeria que impera en els fanatismes esportius. La selecció espanyola repicant tambors, cossos tintats de groc i vermell, samarretes i bufandes, barrets mexicans fora de context, i un home gras, en primer terme, nu, amb un eslip vermell i tot el cos pintat de groc amb una mena d’embut de vímet al cap. La selecció de Nova Zelanda, cares empastifades d’un blau barrufet i la bandera anglesa dibuixada a les galtes somrients i èbries de satisfacció. Finalment, la selecció d’Albània, una imatge amb dos homes en primer pla fent el senyal de la victòria amb els dits. Porten tot el cos pintat de color vermell, el tors nu, els ocellots negres siamesos al pit. Mitja cara vermella i mitja cara negra. Colors que fan país, però que també representen una intolerància cap al veí que no comparteix els seus colors.

A la imatge, Albanians.