Coma Estadella a l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas

L'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas de Barcelona presenta fins al 13 de desembre una exposició de Coma Estadella. Suposem que inicialment els artistes, tot anant pel món, recollien sensacions amb les quals construïen el món en el qual vivien. Però ara només perceben impressions, que retenen per contemplar i esbrinar què amaguen de les incògnites de l’existir i què hi implica el nostre actuar. Per altra banda, hi havia la situació esgarrifosa en què estava l’acció creadora, que, pels anys de la postguerra civil espanyola, feia que l’art només servís per camuflar beneficis econòmics i de tràfec de mercat i de consciències. Aquests són els dos condicionants entre els quals es mou l’Albert Coma Estadella, nat, viscut i traspassat a Lleida, 1933-1991, precisament un indret de comarques on les situacions de subsistència –després d’una formació artística tramposa i de camuflatge de la realitat a Barcelona i a Madrid– es mostraven amb tota la seva cruesa. Prompte s’adonà que les úniques realitats autèntiques que hi havia en el seu entorn eren les que ofereixen les coses, els objectes que contribueixen i ajuden a la subsistència. I, d’aquestes coses, més que la seva funció, el que s’imposava per ell era la seva textura, tal com les ofereix la realitat de l’ús. Observant-les i contemplant-les verificà que potser entre aquells marges del viure i del subsistir l’única cosa vàlida era la riquesa de les percepcions que oferien. Per i en aquest viatge sensitiu a la recerca d’impressions estètiques estrictament de sensibilitat humana, descobrí què és objectiu i atrau no només el que és real, sinó el que hom troba en les impressions: l’ombra, per exemple. Descobrir la corporeïtat de les ombres, el seu valor constructiu de realitats, és una de les troballes més profundes que hom pugui atènyer per mitjà de l’observació sensible. I Coma Estadella ho assoleix; ha arribat a la que és la més pregona aportació humana, al món dels valors estètics: el que no és, és real perquè m’impressiona, em captiva, m’atrau, em fa més sensible i millor receptor de tot el que m’entorna. Una d’aquestes obres úniques d’autèntic creador és El pes de l’obra, 1990. En una altra obra, El coixí, 1990, ens predisposa a descobrir precisament a través de la sensualitat textural els mons de les sensacions adormides o inèdites. A Equívocs, textures i densitats, 1990, ens ofereix el deliciós aparador, gelosament guardat en estoigs quotidians, les riqueses infinites que en conjunt i per contrast ens revelen, i amb les quals ens vivifiquen sempre, les sempre exuberants sensacions de tot allò que semblava esmussat i esgotat. A mode d’addenda i complement faig al·lusió a l’exposició que, a l’espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas, Coma Estadella comparteix amb Gerard Fernández Rico (Barcelona, 1977). L’atzar les fa heretjament complementàries i ens fan reflexionar profundament, perquè si en la del primer assistim a les subtileses de la sensibilitat revelades per les textures, en la de Fernández Rico trobem que les diferents textures i coloracions sorgeixen de les variants químiques dels hidrocarburs [CH2 CH2]n. Sensació visual i tàctil igual a aleatori o voluntari precipitat químic de laboratori. Només el fet psíquic de consciència ens emplaça a l’una o l’altra banda, també. A la imatge, Sèrie motllures, 1969. Coma Estadella.