Una espècie d'exposició

Em sembla que hem de tornar a parlar del Macba, però sortosament no per censures monàrquiques ni per ingerències polítiques, sinó perquè el museu ha de tornar a la normalitat. El nomenament de Ferran Barenblit com a nou director, el fet que no fos, pel que sembla, cap dels candidats oficialistes, ens indica ni que sigui provisòriament que el jurat designat per a escollir el nou director del museu va ser independent. Ara cal que tota la maquinària es posi en marxa. Tota? No se m’escapa que queden coses per solucionar, la més important de totes la dels poders econòmics que –ai, las!– continuen dominant la seva estructura, el seu funcionament invisible. Però tampoc no serveix de res anar recordant les catàstrofes ocorregudes en els darrers temps al museu i els silencis o les mentides que van mantenir les administracions antigues, tard o d’hora sabrem què pensen fer Berta Sureda i el seu equip amb l’equipament. I, vist el seu tarannà renovador, espero que, si no poden fer allò que voldrien, ho expliquin a la ciutadania. Ja n’hi ha prou de secretisme o d’ocultisme. La cultura no es cou als despatxos, es cou al carrer. Tornem a la normalitat, doncs. A l’extrema normalitat que suposa trobar al Macba una esplèndida exposició, com és Espècies d’espais, que ha comissariat el Fede Montornés. Un projecte (un encàrrec de l’equip conformat per Valentín Roma i Paul B. Preciado; per tant, un llegat d’aquests dos professionals que van ser acomiadats, vés per on, per haver fet bé la seva feina) que exemplifica de manera meridiana la complexitat que suposa o pot suposar la tasca curatorial. Una idea que gira a l’entorn del llibre homònim de Georges Perec, que s’estructura a través de dos àmbits expositius i que es visualitza per mitjà d’un diàleg molt suggestiu entre les obres seleccionades i els propis àmbits. D’aquests dos àmbits, el més sorprenent és el dedicat a l’espai privat, on l’equip d’arquitectes MAIO ha parcel·lat les sales del Macba en uns subespais que permeten fer una mirada nova i excepcional sobre el museu. És tan difícil treure el museu d’art contemporani de la impostura del cub blanc i, quan això passa, els resultats poden ser tan rics, com aquí. Sí, l’estructura arquitectònica pren un gran protagonisme, permet un diàleg munífic entre les obres, i un diàleg més munífic encara entre les obres i la pròpia estructura arquitectònica (que passa a ser obra). Aquesta intervenció sobre el museu és més radical, encara, ni que sigui en un registre simbòlic, en l’obra de Luz Broto: no us perdeu el forat a banda i banda que l’artista ha practicat sobre un mur del museu, d’un museu que necessita urgentment obrir vies de debat entre l’interior i l’exterior. Que en una mateixa exposició convisquin obres del gran Fontana (la representació de l’espai en l’òrbita de la gran tradició artística) amb obres del gran Ibáñez (el dibuixant gràfic, el creador del 13, rue del Percebe) em sembla gratificant. Que no sempre ha d’oferir-se aquesta mixtura, és cert, però negligir-la pels costums encartonats del sector és una pèrdua. Espècies d’espais és una exposició en la qual es donen tots els factors per a entendre la complexitat del treball del curador. Hi haurà persones que continuaran posant en qüestió la feina del comissari, com si les obres d’art, les del passat i les d’ara, tinguessin una sola interpretació, permetessin una sola mirada. No passa res. Mantindrem el diàleg i fins i tot la discussió tan amunt com puguem. Sobretot amb projectes tan interessants com aquest. A la imatge, Espècies d'espais. Macba.