Embranzida de l'art a Barcelona

Ja és una realitat. L’èxode d’algunes galeries de Barcelona que s’han desplaçat a espais més econòmics a causa de l’entrada en vigor de la nova llei d’arrendaments ha fet que el centre neuràlgic de Barcelona, el famós carrer Consell de Cent, perdi força. Desplaçats del centre de la ciutat a altres barris i fins i tot a la perifèria, els galeristes intenten sobreviure a la crisi que viu el mercat de l’art. Cal distingir entre la crisi del mercat en un àmbit més corrent i la dels TOP, que viuen una eufòria desbordada. Sembla ser que per als grans galeristes, col·leccionistes, institucions, museus i fundacions internacionals no existeix la crisi. Tot al contrari, és un moment idoni per comprar. Un moment per tornar a batre rècords i assolir cotes inimaginables. Al meu entendre, la centralitat d’una galeria, en una ubicació ben comunicada i concorreguda pels transeünts, dóna un valor afegit pel que fa al seu mercat i a les seves vendes. Alguns galeristes em comentaven que una part no important però sí determinant de les vendes que realitzaven les feien a transeünts i curiosos que res tenien  a veure amb la dinàmica de la galeria. Encara que alguns col·leccionistes, atrets per la marca Consell de Cent, s’acostaven per algun especial reclam i pel ventall de possibilitats que els podia oferir la concentració. Ara aquest valor s’esvaeix i els galeristes s’han de reinventar per poder atraure un públic col·leccionista, inversor, amb ofertes suggerents. I és que ja no serveix només presentar grans propostes ni tenir espais d’enormes dimensions a l’estil de Nova York o Londres. L’inici de temporada a Barcelona s’ha convertit en l’epicentre artístic del país. La Fira Swab en la seva vuitena edició i el Barcelona Gallery Weekend representen una posada de llarg en un moment de gran incertesa que sembla comportar un cert risc. Artistes reconeguts i emergents i també, per què no, avantguardes històriques, a més de fotografia, performance, instal·lacions, vídeo i sobretot noves propostes internacionals en major mesura, apareixen –ja era hora!– en el nostre panorama com un fet més habitual. El sector de les arts visuals al nostre país està tocat i necessita un nou plantejament en la manera d’abordar el mercat. El romanticisme cultural s’està acabant. No només les subvencions poden salvar-nos del desastre. Aquestes s’han d’entendre com un complement, com un plus que ajudi a oferir millors exposicions, millors artistes, participar en fires internacionals i promocionar millor el nostre art a fora. És evident, però, que el nou mapa galerístic de Barcelona comença una temporada plena d’incògnites. S’incrementaran les visites a les galeries? El volum de vendes cobrirà les despeses? Es podrà mantenir el nivell expositiu?... La suposada recuperació econòmica no arriba i els preus de les obres en les subhastes a l’Estat no acaben de remuntar. Reitero una vegada més el bon moment per comprar a preus molt assequibles i crear una col·lecció modesta, sense aspiracions galàctiques, per gaudir d’aquells artistes i obres que ens ofereixen plaer artístic. Una tardor calenta que trontolla davant d’una nova perspectiva d’estancament econòmic d’abast mundial. El refredament econòmic dels païssos emergents i la desacceleració de l’economia xinesa influeixen de manera determinant en l’agreujament d’aquests problemes. I és que recuperar-nos ens costarà molt. La manca d’internacionalitat dels nostres artistes deixa molt a desitjar i només uns pocs privilegiats poden tenir els suports de galeries internacionals que, àvides del nostre potent nucli de creadors, aprofiten per treure el millor partit emportant-se allò que nosaltres hauríem de defensar. Què esperem, doncs? El mercat és lliure i tot està en venda i, a més, lamentablement, a preus molt assequibles. A la imatge, Zosen i Mina Hamada. Artistes internacionals residents a Barcelona.