Xavier Carbonell, gran persona, gran artista

En Xavier Carbonell ha escrit una pàgina molt singular de la història de l’art de la segona meitat del segle XX. Ha desaparegut del paisatge artístic olotí una figura cabdal. La seva petja marca clarament un estil i una personalitat perfectament definits. Estem davant d’un creador en què es conjuguen perfectament una sòlida formació, la tradició històrica, l’entorn, el compromís i el rigor. Res és fruit de l’atzar. Tot esdevé mil·limètricament preparat i elaborat. La geometria, l’equilibri i el color són la base de tot. Els seus paisatges –preferentment urbans– ens parlen d’una soledat lírica. La figura humana no apareix gairebé mai. Curiosament no és una soledat angoixant, esdevé descriptiva; és a dir, fa referència a un món plàcid i desproveït de contaminació humana. Un entorn que lluita per sobreviure intacte. Tot és net i lluminós. La improvisació no existeix. Va rebre una formació molt acurada, la seva sòlida tècnica li permet un domini total de tots els àmbits: composició, color, estructura, llum… En definitiva, tots els registres pictòrics. Es pot afirmar que és un creador exquisit. La tenacitat i el compromís diari buscant noves respostes van fer que fins i tot durant la seva llarga malaltia –5 anys– no deixés mai d’anar a l’estudi. Era un artista que respirava felicitat i plenitud. Analitzant la seva llarga trajectòria podem afirmar que hi ha un abans i un després de la descoberta de la ciutat de Nova York a principis dels anys 90. La identificació és total, hi troba la resposta a molts dubtes i interrogants. A partir d’aquell moment deixa d’ésser presoner, només, del paisatge immediat per endinsar-se en el repte de la geografia urbana de les grans ciutats del món. Més de 40 ciutats distribuïdes arreu del món han merescut la seva atenció. Esdevé un artista que troba en la diversitat d’espais urbans diferents la resposta desitjada. El seu darrer llibre Viatge i pintura, de Josep Valls –publicat recentment–, descriu plenament aquesta inquietud. Intentant fer una descripció del periple personal i artístic de Xavier Carbonell, hem de parlar indefectiblement de la seva relació humana i artística amb la seva companya i esposa, Rosa Serra. Dos creadors diferents, un expressant-se a través del llenguatge pictòric, i l’altre, a través de l’escultòric, però que han mantingut al llarg de més de 40 anys un diàleg permanent i una simbiosi única. En Xavier troba en la Rosa una sensibilitat escultòrica molt mediterrània, i ella, el gust per la perfecció i l’equilibri. Cada obra és objecte d’una minuciosa anàlisi i autocrítica. El resultat és que apareixen en el panorama artístic català i universal dos creadors que es complementen des de la diferència. Era enriquidor veure’ls comentar les diferents propostes creatives i donar-se suport mútuament. Eren l’un per l’altra. Lluny de modes, ismes i determinats moviments d’avantguarda, va seguir sempre el seu propi camí. Aliè a les falses revolucions culturals, esdevé un artista coherent que busca la perfecció a través de la recerca constant i de l’autoexigència. El preocupa, per damunt de tot, l’harmonia, l’equilibri i la geometria. Una personalitat refinada que determina un univers exquisit. Quan analitzem la seva biografia quedem astorats. Podríem emplenar moltes pàgines de diari. Més de 150 exposicions arreu del món. Presència a més de 30 fundacions i museus, desenes de premis i distincions. 20 monografies que recullen la seva trajectòria i obra. Més de 140 escriptors i crítics han analitzat, explicat, comentat i valorat tot el que ha fet. Si la seva trajectòria artística ha estat brillant, la seva dimensió humana esdevé gegant. Distingit, culte, elegant, entranyable, respectuós, bondadós... La seva ànima transmetia, pau, serenitat, amor, confiança i amistat. No és estrany que una personalitat com la seva trobés també en la música una de les seves majors passions. Li hauria agradat ésser director d’orquestra, però ell considerava que l’expressió plàstica li donava major llibertat creativa. Ens ha deixat un dels últims grans creadors olotins. La seva petja definitiva, la seva ànima gran. Ha mort com va viure,  serenament i feliç, com la seva obra. A la imatge de Paul Frenay, Xavier Carbonell i Rosa Serra. Juliol 2015.