Sean Scully: "El meu deure és retornar l'abstracció a la humanitat"

El pintor irlandès i nord-americà Sean Scully (Dublín, 1945) va celebrar el seu setantè aniversari inaugurant el que ell mateix reconeix com l’obra més important de la seva trajectòria: l’Espai d’Art Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat; un ric conjunt artístic integrat per tríptics, pintures de gran format, vitralls i pintures al fresc, en un entorn privilegiat, consagrat pels segles, i que, al costat de la Rothko Chapel de Houston i la capella Matisse de Sant Pau de Vença, es reivindica com un dels espais de referència internacional en la confluència entre l’espiritualitat i la pintura contemporània. A Santa Cecília de Montserrat el seu art es marida perfectament amb l’arquitectura romànica, alhora íntima i transcendent. Què l’inspira el genius loqui del lloc? El lloc on està situat el temple de Santa Cecília, sobre la muntanya, és increïble, esplendorós, com un petit miracle. L’arquitectura és rústica, crua, brutal i simple. Hi ha una humilitat en el temple que m’atrau. Tinc un bon sentiment quan veig aquest edifici mil·lenari. No és un edifici de poder, que m’incomodaria. És innocent, humil i silenciós. Santa Cecília és un espai adequat per situar-hi el meu art des de la modèstia. Hi he volgut representar diferents dimensions de l’espiritualitat: la tragèdia (Doric Nyx), l’amor (Cecília), el plaer (Landscape_ Cecília), l’esperança (Wall of light), la dificultat positiva (Holly). Les comparacions amb Rothko i la seva capella a Houston són inevitables. Què l’uneix amb l’art del pintor letó? Jo no sóc un místic, Rothko sí; estic més aviat entre Rothko i Picasso, perquè tinc un gran sentit de la matèria, de la brutalitat de la vida. Sí, reconec que estem fets de matèria, que som cos; però un cos amb l’ambició d’arribar a ser espirituals. La meva obra és una combinació de les dues ambicions. Vull copsar la llum de l’espiritualitat, però també el pes de la vida, de la matèria i de la natura. Què respon a aquells que consideren el seu art excessivament repetitiu? Com Cézanne o Morandi, jo també sóc un artista de repetició. Hi ha quelcom d’humil en aquesta actitud. És un art de dedicació, més que d’invenció. La repetició ens permet assolir la profunditat amb el temps. Cézanne va dir en una ocasió: “Al final tot el que tinc és la meva petita emoció.” Com a artista va ser bastant sistemàtic, mecànic i geomètric. Jo també ho sóc. Tinc un bon sentit de l’estructura; però, com Cézanne, és un art emotiu; vull combinar totes dues coses. Per arribar a l’emoció necessito passar per l’estructura. Què és l’espiritualitat segons Sean Scully? Penso en el món com en una família. Per mi no hi ha diferència entre els éssers humans. Tots els éssers humans tenen més coses en comú entre ells que diferències. El més important és el que ens uneix. Per això treballo amb formes bàsiques, en un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer; potser no entendre, però sí reconèixer. Jo podria ser un hindú, perquè als hindús els interessen totes les religions. Cada ésser humà és sagrat, té anima, potser amb l’única excepció de Hitler...; però tots tenim un sentit de l’espiritualitat. És una realitat que es reconeix viatjant pel món. En qualsevol país trobaràs l’experiència d’humanitat. L’abstracció és l’art espiritual del nostre temps?  Jo vull retornar l’abstracció a la humanitat. Un amic meu em va dir un dia que jo faig abstracció popular. El meu treball és fer-la disponible per a la gent. En el principi de la meva vida, jo vaig ser molt pobre. Jo vinc de la pobresa. Una pobresa profunda. No parlo de pocs diners, parlo de no tenir casa, de no tenir menjar; vivíem al carrer. Per això sempre m’identifico amb la gent. M’agradaria fer créixer un cos de treball disponible per a ells. No sé si és possible, és un desig. D’altra banda, al món la major part de l’art és abstracte. En altres cultures de tradició iconoclasta, com al Marroc, l’art és abstracte. L’edifici més important de l’Estat espanyol, l’Alhambra de Granada, on vaig exposar, és una experiència abstracta. La gent l’adora. Per això crec que hi ha un camí cap a l’art abstracte i que no és tant difícil, perquè venim de l’abstracció. La dificultat en tot cas l’han posat els crítics. Però actualment no hi ha obstacles. És simplement que cal apreciar la pintura com la música abstracta: com el jazz o com una òpera en un idioma diferent però que reconeixem en l’emoció. A quin culte està destinat l’Espai d’Art Sean Scully? A Santa Cecília he volgut fer un espai per a tot el món. No he volgut crear cap obstacle per a ningú. Qualsevol persona, de color blanc, negre o verd, amb dues o tres cames, per mi és igual. Tot el món hi ha de poder venir. Per mi el futur és la unificació de les religions. El futur és la unificació, no ens en podem escapar. És l’única esperança que tenim com a humanitat. Quina funció juga la pintura en el segle XXI? El retorn a la pintura dependrà de les noves generacions. Si no es pot influir en els joves, la tradició morirà. En aquest moment hi ha un gran interès en la pintura per part dels joves, especialment als Estats Units, Alemanya i a la Xina. La major part d’interès en l’art conceptual és al nord d’Europa. També es pot veure a Barcelona, però ja sabem que aquesta ciutat sempre va amb deu anys de retard. La pintura, que és amb nosaltres des de fa 40.000 anys, ens ha d’acompanyar en el futur. No m’imagino la possibilitat de la seva desaparició. A la imatge, Sean Scully parlant amb Albert Mercadé.