Tres records i una presència de Mateo Vilagrasa, a la Galeria Ignacio de Lassaletta

Recordo aquells olis i dibuixos de notables dimensions penjats en les portes de l’històric Taller Picasso de Barcelona: onades de caps de persones que no sabies del cert si eren fragments d’una marxa d’alliberació, si eren frisos esculpits en unes roques, o si eren fragments d’uns crònica relatada amb precisió linneana. Sí que eren la constatació directa d’un ofeg personal produït per un ofeg col·lectiu. Llavors es parlà de Goya en la llunyania, del surrealisme saurià, de l’expressionisme alemany, bla, bla, bla. Aquells quadres i dibuixos insistents uns anys en aquella petita galeria barcelonina, eren una forma de protesta, de descontentament personal. Recordo aquell Maestrat: una simfonia coral de canyes en els que el color donava un últim sentit; la terra, les pedres,... Les canyes duien les sensacions més matisades de persianes que detenen el sol d’estiu; de vels que suavitzen la vida interior de les cases i la vida cridanera del carrer; les canyes, la terra, les pedres, configuraven un paisatge tan matisat que en realitat no era un retorn a la natura si no que era un mar que inundava l’interior de l’artista. La nau de La Caixa al carrer Montcada de Barcelona i els amplis comentaris que va provocar l’obra van construir un nou món d’immersió en els orígens. Mateo Vilagrasa deia: “...agafar una canya, partir-la per la meitat, pintar la part còncava d’un color i les vores partides amb llurs nusos d’un altra, t’agrada, agafar una altra canya, pintar-ne moltes de la mateixa manera, ordenar-les l’una damunt de l’altra, damunt un paper blanc resulta un paisatge, recordes una altra vegada Cézanne, comprens l’ordre intern de la natura...” Recordo el rebombori que va aixecar el mural de la Casa Elizalde de Barcelona que acompanyà la mostra Barcelona, una raó per pintar. Era una immersió en el paisatge urbà basant-se més en les sensacions que en la geografia: quadres immensos que reprodueixen la carena del teulat d’una casa; un fragment de vorera amb unes fulles i l’ombra d’un fanal; la panoràmica aèria de l’inconfusible retícula barcelonina. Aquestes sensacions van dur a Mateo Vilagrasa a l’esclat de pintura del Poble Nou, on tot es dilueix, la geografia es dilueix, els elements figuratius es dilueixen per convertir-se en abstraccions referencials. Tan sols es repeteix una figura humana, que centra uns espais oberts: espais vivencials i somniats. I ara, la presència: aquesta mostra a la Galeria Ignacio Lassaletta de Barcelona que el propi Mateo Vilagrasa qualifica d’esclat de llum: “Quan la teva mirada torna cap a tu, cap el teu propi jo, d’aquesta nebulosa, d’aquesta foscor, sortirà la llum. La llum incideix amb tanta intensitat que l’ull prescindeix d’allò que no veu, les ombres, doncs la llum es presenta en un sol tó”. I la mostra es titula Sediments punt cero: “El somni de la raó o l’esperit espatllat, Desert ple de sentiments, Ombra, Sudari,.... Els crítics ens decantem vers una fàcil classificació: l’etapa dels personatges, l’etapa de les canyes, l’etapa de l’arquitectura barcelonina, l’etapa del buit i de la llum. Però sota l’anàlisi formal, immediat, trobem en els creadors, la persistència d’una mateixa idea manifestada d’una i mil maneres. Mateo Vilagrasa en la seva àmplia obra estableix un diari personal en el que, amb diversos llenguatges i diverses tècniques, ens introdueix en la seva intimitat: de l’èpica contestatària a la lírica de les vivències, del retorn a l’espai viscut a la recerca de l’espai desitjat. Mateo Vilagrasa es manté fidel amb ell mateix cercant una raó a l’existència i el lloc que ens correspon com a essers humans. És un pensador que pinta. La mostra de Mateo Vilagrasa es pot veure fins a finals de novembre a la Galeria Ignacio de Lassaletta. A les imatges, detall de tres obres de Mateo Vilagrasa.